No l’hauria d’haver llegit, essent el dia que era, però, per alguna forma malaltissa de curiositat, no me’n vaig poder estar. Va ser dimarts, dia de Sant Valentí, que vaig ensopegar amb una entrevista amb Lidia Martínez, “coach del neuroamor”, que al titular precisava: “L’enamorament dura sis mesos; l’amor tota una vida.” La diferència rau, segons vaig entendre, en el fet que l’enamorament és un estat passatger de “sobreexcitació hormonal”, mentre que l’amor és qüestió de trobar una persona amb un “perfil sinàptic” afí al teu. “Calla, això m’interessa”, vaig dir per a mi mateix (tampoc no era qüestió que s’assabentessin tots els de la cafeteria), pensant que finalment havia trobat un sistema per estalviar-me tots aquests ritus previs tan esgotadors que en diuen seducció. Sembla que el perfil sinàptic, sigui el que sigui, determina la teva “personalitat neuroamorosa”. Hi ha només dotze perfils possibles, que es poden agrupar sota quatre sistemes neuronals. L’amor de debò, doncs, consisteix a trobar algú amb un sistema neuronal compatible i un perfil sinàptic semblant. Com es fa això? Ni idea. Pel que vaig deduir, per una mòdica quantitat pots fer un test a una web (que no detallaré per no fer publicitat gratuïta) on, a més, organitzen seminaris i t’orienten perquè trobis la parella de la teva vida. És a dir, la versió digital de la noble feina de l’alcavot (“fadrí que amb un o dos més va a cercar la núvia i l’acompanya fins després de la cerimònia religiosa del casament”, segons l’Alcover-Moll). No sé jo, la veritat, però em fa molt l’efecte que per anar a parar aquí tampoc no calia tanta retòrica presumptament científica.