Qui desprestigia la política? La pregunta em ve al cap després de llegir la columna d’opinió de dimarts del conseller demòcrata Marc Ballestà. Tot depèn del prisma amb el qual t’ho mires. La resposta a la pregunta crec que no té cap altra resposta que aquesta: la política la desprestigien els mateixos polítics. I afegeixo, no tots, evidentment, perquè n’hi ha molts que entren a exercir-la des de la noble missió de servei al poble. Alguns s’hi mantenen, en aquesta missió que els va portar a sacrificar bona part de la seva vida familiar i professional, sinó tota. D’altres ho deixen a meitat del camí, per agafar oxigen i tornar-hi més endavant, tot i que molt probablement ja no tornaran amb el mateix entusiasme que van començar: indefectiblement el pas per la política i la gestió de la cosa pública deixa seqüeles irreversibles en la manera de veure les coses i canvia el tarannà de les persones que l’exerceixen o l’han exercit. I hi ha un tercer grup que l’abandona definitivament després d’haver tastat durant un temps el pa que s’hi dona. El desprestigi de la política no ve per l’estira-i-arronsa entre oposició, al cap i a la fi no deixa de ser encarament d’idees i projectes, i forma part de la posada en escena. És quan la confrontació esdevé estèril, quan deixa d’haver-hi idees i projectes darrere dels arguments, ja sigui perquè la majoria s’enroca en la seva veritat absoluta o perquè l’oposició usa qualsevol dard per desgastar, és aleshores quan aflora el descrèdit polític; perquè la confrontació estèril està basada en la mentida, en la promesa falsa, en el tacticisme en l’ús de les paraules i en el tracte immadur al ciutadà. Cal defugir-ne per ser creïbles.