Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La seca, la meca i...

La farsa

Actualitzada 06/02/2017 a les 21:38
Els advocats se les han d’empescar com sigui per afavorir els seus clients. Aquesta és una premissa bàsica de l’ofici, el més vell del món. Si mai ens hem de trobar en un tràngol que requereixi els seus serveis, agrairem que facin el que calgui per treure’ns les castanyes del foc. Dit això, trobo que l’argumentari dels advocats que han al·legat davant del Tribunal dels Drets Humans a Estrasburg que Andorra és, ehem, un apèndix de la cosa espanyola, una província més, situada entre Almeria i Astúries, ha estat fet amb poca gràcia. Si s’haguessin submergit en el mar insondable de la història haurien pogut fonamentar l’argumentari amb algunes perles de tots els predecessors que, amb escassa fortuna, també ho van intentar. Com el coronel Bonifacio Ulrich, que es va passar set anys elaborant un pla d’invasió per guanyar Andorra per a la reina Isabel II. Pensava que amb quatre canonades tothom s’arronsaria, i potser no li faltava raó. Uns anys abans, el 1820, el bel·licós capità urgellenc Antonio Valls va enviar a la Diputació Permanent de les Corts espanyoles un memoràndum sobre “la soberanía que cor­responde a la Nación Española en el Valle de Andorra”. Però el gran estrateg annexionista va ser don Francisco de Zamora, agent secret del rei Carles IV, víctima el 1788 d’una acció dels serveis d’intel·ligència del Consell General, que li van regirar l’equipatge a la recerca de documentació compromesa. I sí: van descobrir que don Francisco “les quería pillar la Andorra”. La història, repetida, convertida en farsa.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477