'Quo vadis' Escaldes?

Anunci públic del comú d’Escaldes-Engordany d’expandir el nucli urbà cap a les costes de la Plana, per damunt de la carretera de l’Obac. Mapa amb prou detall per veure-hi dibuixats els vials, sigui carreteres o carrers, que permetrien obrar edificis i cases. En el mateix anunci, es detallen els volums i les característiques dels edificis que ompliran el Clot d’Emprivat, ara per ara alliberat gairebé de tot de construccions, fet que dona a la part de ponent d’Escaldes encara un aire d’espai obert i amb vistes a l’horitzó que quan el Clot d’Emprivat s’ompli malauradament perdrà. Edificis de fins a 20 metres d’alçada que tancaran el cel i la vista a les muntanyes. Quedarà atapeït i serà com qualsevol aglomeració urbana dibuixada amb regle i cartabó: una trista fesomia que només encotilla i que priva de respirar tant les persones que hi viuen com els carrers.

Els urbanistes de països de muntanya s’haurien de trencar el cap, juntament amb els arquitectes d’estructures i els enginyers de camins, per fer una trama urbana pensada i rumiada a peu de carrer; un disseny de l’ocupació del terreny acordada amb el mateix terreny, amb les seves línies, amb els seus ressalts, amb la vegetació existent. És el que, per posar un exemple d’arquitecte rumiador i trencador –i, per tant, innovador–, va fer Gaudí en obrar el Park Güell, a Barcelona. Va respectar nivells i raconades, quan hauria pogut fer allò que encara es fa ara, regularitzar el terreny i sobre plànol fer unes línies rectes i au, a fer fonaments i pujar parets. I va respectar arbres i fontines, i quan havia forçosament de sacrificar vegetació, com ara en fer la casa Vicens, al carrer de les Carolines d’aleshores vila de Gràcia, restituïa, amb estima i sentiment, la planta per una imatge al·legòrica, com el margalló de forja del reixat de la finca. Però de Gaudí en deu sortir un cada cent anys i tot i així, el toc d’originalitat, de comunió íntima de l’obra bastida en un indret, aquella expressió que diem quan hi queda clavada: “Hi casa bé”, la connexió amb el lloc, dependrà molt també de si és el ter­reny virginal o ja ha rebut transformacions. Si Andorra la Vella, que va ser la primera a créixer i expandir-se, hagués rumiat una mica, la trama urbana actual es mostraria més agradable i seria més còmoda i atractiva a l’hora de viure-hi. I trobaríem penyals i llenques de roca entre les cases, i places que haurien respectat freixes o nogueres, i recs que alegrarien el pas. Però les modes constructives s’encomanen, com totes les modes i, com dèiem abans, el toc d’originalitat, per un general, emergeix poc sovint. Potser a causa de voler bastir edificis o dissenyar espais pensant només en volum aprofitable, en amortització de metres quadrats, més que en la funció a què es destinaran. Tornant a Gaudí, en recordem aquella màxima d’una senzillesa extrema, però digna d’una ment preclara: “L’originalitat consisteix a tornar a l’origen.” Tots els arquitectes l’haurien de tenir gravada en or al capçal de l’estudi.

La remodelació del pla d’ordenació i urbanisme parroquial (POUP) d’Escaldes-Engordany, amb la vista posada a com serà l’expansió urbana d’aquí a 15 anys, és a dir, el 2030, apunta amb el dit cap a l’Obac. I ja em tens els arquitectes urbanistes traçant línies sobre el mapa, disposant vials i carrers. Amb la urbanització de la Plana, a la carretera de la Comella, com a punt de referència, tota la costa serà ocupada fins per sobre l’actual carretera de l’Obac. Suposem que la intenció és una actuació clàssica, sense mirar de salvar res del que ara hi ha. Ni arbres, ni recs, ni camins estrets, ni horts, ni feixes..., seran obstacle per construir a l’Obac. Ni el gran pendent que hi ha, de 200 metres, que requerirà unes mossegades i uns talls que acabaran encara de desfigurar més el ter­reny. Ni els condicionants geològics, que sempre esperen amagats. Ni el fet de ser un obac, que a l’hivern és gelat i desavinent; només cal mirar on van obrar els antics, al solà d’Engordany... Ni el fet, si mai és una realitat que s’hi construeixin cases, de sentir els seus ocupants el run-run constant dels cotxes que formiguegen als peus. Ni el dubte, insensat, de si hi haurà prou aigua de boca, quan ja hi ha actualment problemes d’abastiment algun estiu.

A la planificació urbanística del Clot d’Emprivat i de l’Obac s’hi afegeix també la d’Engolasters, el darrer espai mitjanament respectat i atractiu que li queda a les Escaldes. Que s’ho rumiï molt l’equip de l’honorable comú i que pensi i que s’ho repensi. El futur de les ciutats, de les concentracions urbanes, no va per aquí. I menys hi ha d’anar en els països de muntanya. En el món actual, la qualitat de vida no la porten actuacions sorolloses que sobrepassen la mida humana i encara més, que distorsionen l’orografia de l’indret. Més aviat, la qualitat de vida la porten aquelles accions que per sobre de tot pensen en uns espais respectuosos amb la natura, amb la població ja radicada als voltants i igualment amb les generacions futures, que no es trobin amb uns espais malmesos pel fet de no haver estat prou conscients, el seus avantpassats, de pensar i sospesar abans d’actuar.