Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

Absolutitzats

D’algunes equacions irresolubles, extremadament difícils
Actualitzada 04/02/2017 a les 06:45
Fa un parell de mesos em vaig comprar el primer número del Tintín. Pot semblar una dada anodina, però és la història d’una reconciliació. Jo sempre havia estat de l’Astèrix. Em vaig acostar per primer cop al reporter belga fa uns tretze anys i aquell estudiant d’Antropologia que era jo a l’època es va esgarrifar amb les primeres pàgines de Tintin au Congo, farcides de justificació colonialista. Entre allò i la pretesa vinculació d’Hergé amb el nazisme, en vaig tenir prou per consolidar el meu rebuig a l’amo d’en Milou. En certa manera, havia absolutitzat el dibuixant a partir de la seva ideologia: si ets nazi (cosa que, per cert, no tot­hom té tan clara) no pots fer bons còmics. Absolutitzar, llegir una persona a partir de tan sols un dels seus atributs (“és d’esquer­res”, “és empresari”, “és home”, “és hiperactiu”, “és discapacitat”), pot resultar molt còmode però no ens ajuda a entendre absolutament res. Per això em vaig comprar l’altre dia el primer Tintín. I per això em costa tant entendre la tendència d’alguns a autoabsolutitzar-se. Que t’agradin les persones del mateix sexe que el teu, per exemple, em sembla, únicament, un dels centenars de trets que caracteritzen una persona. Per això em costa tant entendre les sortides de l’armari, per això em costa tant entendre les festes de l’orgull gai. Des de l’òptica dels drets civils, un gai hauria d’aspirar a la normalitat (ser persona), no a marcar la diferència (ser molt gai) i no sé si l’acte fundador d’aquesta diferència no és el ritual de la sortida de l’armari, l’acte que et defineix com a gai per sobre de la resta de coses. Evidentment, entenc la cosa: la situació de partida no és neutral i en un món que et discrimina és essencial reivindicar-se, però alhora, la via, et condemna a la discriminació, per això parlo d’equació irresoluble, perquè els temes de desigualtat són extremadament difícils de resoldre. Una il·lustració del dilema la trobem en Brokeback Mountain: una pel·li d’amor mediocre si conceps l’homosexualitat com a una opció normal, una pel·li trencadora per a la resta i per als que destaquen sempre que tenen molts amics gais. I va guanyar tres Oscars.
Etiquetes
  • #6 Laia Ferré Marot
    (05/02/17 21:54)

    (2/2)Perquè una opció política s'escull, ser gai, no s'escull.3. "Un gai hauria d'aspirar a la normalitat (ser persona), no a marcar la diferència (ser molt gai)". Com comentes, normalitat entesa com a igualtat de drets i deures. Per tant, no crec que el gai aspiri a ser "molt gai", sinó a la igualtat d'aquests drets. I no ho aspira des de la diferència, sinó des de la desigualtat. El joc de paraules per a mi té una trampa, i és que la normalitat no és el contrari de diferent; diferent és el contrari d'igual. La normalitat, està plena de diferències.4. (i ja acabo) En la mateixa línia, la festa de l'orgull gai és una reivindicació per acabar amb la desigualtat, amb la por, l'homofòbia.... una festa que diu: si ets gai no passa res, celebrar-ho, estigues orgullòs, no tinguis por de ser com ets, perquè ets tan normal com qualsevol altre i et mereixes igualtat de drets i el mateix tracte que un home heterosexual. Celebra la teva diferència, perquè és normal. 

    Respondre
  • #5 Laia Ferré Marot
    (05/02/17 21:15)

    (2/2)Perquè una opció política s'escull, ser gai, no s'escull. 3. "Un gai hauria d'aspirar a la normalitat (ser persona), no a marcar la diferència (ser molt gai)". Com comentes, normalitat entesa com a igualtat de drets i deures. Per tant, no crec que el gai aspiri a ser "molt gai", sinó a la igualtat d'aquests drets. I no ho aspira des de la diferència, sinó des de la desigualtat. El joc de paraules per a mi té una trampa, i és que la normalitat no és el contrari de diferent; diferent és el contrari d'igual. La normalitat, està plena de diferències.4. (i ja acabo) En la mateixa línia, la festa de l'orgull gai és una reivindicació per acabar amb la desigualtat, amb la por, l'homofòbia.... una festa que diu: si ets gai no passa res, celebrar-ho, estigues orgullòs, no tinguis por de ser com ets, perquè ets tan normal com qualsevol altre i et mereixes igualtat de drets i el mateix tracte que un home heterosexual. Celebra la teva diferència, perquè és normal. 

    Respondre
  • #4 Laia Ferré Marot
    (05/02/17 21:11)

    (1/2) Bona nit Yvan,Entenc la teva reflexió que porta a l'equació irresoluble... però no la comparteixo. Per a mi no es tracta de voler ser "normal" mentre que a la vegada es reivindica que s'és diferent. Si no que la qüestió gai està en reivindicar que la diferència, és normal.M'explico:1. "La sortida de l'armari com a definició de gai per sobre de la resta de coses". D'aquí es pot entendre que aquest és l'objectiu de la persona que surt de l'armari, i per a mi, això no és així. L'objectiu és l'acceptació d'un mateix i de l'entorn. O tan sols simplement informar de la teva tendència sexual per acabar amb les mentides: "que tal vas de novies? Estàs liat amb la no sé qui, oi? Quan portaràs la teva xicota?" m'agraden els nois, punt. Si la resta et veu "diferent" quan surts de l'armari, un cop més, és el 'lector' qui absolutitza, no l'autor.2. Completament d'acord amb l'error de la identificació autor - obra... però l'exemple d'Hergé per a mi no té a veure amb la qüestió. 

    Respondre
  • #3 Imma T.P.
    (04/02/17 20:20)

    A mi també m'ha agradat aquest "Absolutitzat" i penso que és prou "chic o smart" adoptar també aquest nou palabro com a propi, tot i reconeixent l'autoria. Perquè sento que una accepta millor dir-se que està "absolutitzada" que no pas acceptar que una està farcida de prejudicis, és a dir, opinions formades sense suficient informació o coneixement de causa. Gràcies! :-)

    Respondre
  • #2 Àngels Codina
    (04/02/17 19:02)

    Bon article Yvan, i un bon exercici d'autocritica. Si senyor, en front l'absolutisme: objectivitat. Tan de bó tractessim tots de que el nostre dia a dia anés a favor d'una major objectivitat.

    Respondre
  • #1 Castellano Comunero
    (04/02/17 12:02)

    Penso que la justificació, absolutitzada, está en que ' ' . . . la situació de partida no és neutral . . . ' ' i, així, es produeix l'efecte pèndol.

    Respondre
6
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477