Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

País de neu... i de migracions

Reconeixem realitats racionalment però no actuem del tot com cal
Actualitzada 02/02/2017 a les 21:37
Aquest és un país de neu, escoltem sovint davant unes nevades en altres temps habituals però que havíem oblidat després dels darrers hiverns més benignes. Continua sent també de migracions, però de les antigues d’andorrans cap a l’exterior hem passat a les massives de nouvinguts.

Pel que fa a la neu, que fa dies va passar d’adversa a favorable, molts hem lloat l’agilitat i eficiència a l’hora de treure-la de carrers i carreteres, però ben diferent és el cas de voreres, voravies i alguns llocs sensibles que no es cuiden tant, per no dir que es descuiden, o es deixen per més endavant, en un ordre de preferència que pot ser imprescindible però, si més no, és discutible en l’aplicació.

Les preferides acostumen a ser voreres i voravies. Algunes, per incompliment de la norma que obliga els propietaris d’edificis a retirar-la. Però hi ha llocs sense habitatges ni comerços al costat, i alguns de molt transitats, on la incomoditat i el risc de relliscades amb conseqüències traumàtiques són alts. N’hi ha d’altres, minoritàries, on l’impediment és peculiar. Com ara l’espai de carregament de bateries dels vehicles elèctrics, gairebé enfront del búnquer del Govern, o el dels contenidors per a la recollida selectiva de deixalles en un punt de l’avinguda Joan Martí d’Encamp. Semblaria que en aquests indrets el sentit ecològic, o més senzillament cívic, passa a ser castigat en lloc de promogut.

Res no és perfecte, com ningú, però gairebé tot, i tothom, és perfectible. Amb voluntat positiva, és clar.

País d’emigrants durant tantes generacions al llarg de la història, quan el cens de persones –abans era dels focs, origen del nom de l’impost parroquial– creixia molt lentament i fins avançats els trenta del segle passat no superava les tres mil ànimes. Aquest era un territori de vida difícil i dura, supervivent en la precarietat d’una agricultura de muntanya poc generosa i una mica de bestiar, on es demanava –al Manual Digest, si la memòria és fidel– que s’aturessin altres activitats diferents d’aquestes bàsiques, fins i tot els tribunals, “de Sant Miquel de maig a Sant Miquel de setembre”, per atendre-les com calia.

D’aquelles situacions, avui generalment ignorades, vam passar al boom expansiu, d’augment de la població i de l’economia, fonamentada en el comerç amb el vent a favor de la marginació de la Unió Europea i els seus productes a Espanya –fonamentalment– fins a la integració de l’Estat veí del sud a la Unió Europea, quan s’oferien aquí abans i a millor preu productes portats des dels llocs de producció matrius i no via franquícies.

Tot i la persistència dels ser­rells de la crisi, aquesta temporada els permisos de treball –i conseqüentment de residència– han crescut més del dotze per cent respecte dels expedits l’any anterior, fins arribar als 3.796 a data del dia 23 passat. I el president de l’AGIA detecta una tornada a la febre de la construcció, amb una remuntada de la demanda de solars i de les promocions, amb plans d’urbanització nous, com el d’Escaldes...

Hem passat de la sobreabundància d’habitatges buits –sense superar el de botigues tancades– al greu problema dels temporers arribats de fora per trobar lloguers assolibles, fins i tot no tan accessibles per preu.

Diverses personalitats amb visió d’Estat han vingut advertint en moments diferents, expansius com els que tornem a viure, segons sembla, que el conjunt de les Valls no hauria de comptar, per anar bé, més de 50.000 o, a tot estirar, 60.000 ciutadans de fet, més enllà dels de dret, però altres estadístiques, amb el seu nivell d’exactitud dubtós, diuen que ja passem dels 73.000. Tampoc no és cosa de seguir i aplicar criteris malthusians, de creixement zero, i encara menys de rebutjar els que arriben, amb una visió de vegades xenofòbica.

Explicaven alguns testimonis que encara queden de les antigues generacions, que el servei d’ordre demanava documentació als vianants, per comprovar que tenien els permisos d’estada vigents i els demanaven que els renovessin, en cas contrari. Avui sembla inviable, perquè no donarien a l’abast.

Els tràmits dels immigrants es concentren ara, també, en la seu i els funcionaris del servei, a la baixada de la carretera de l’Obac. Des de la fi de la tardor fins ara han tingut feina desbordant, amb el resultat de llargues cues. Ara que la demanda de noves autoritzacions sembla a la baixa, l’experiència empírica d’un d’aquests tràmits ens va demostrar que potser han relaxat l’atenció, amb només tres, i fins i tot dues de les taules ocupades i actives de les sis disponibles a les instal·lacions. Amb l’afegit que no es discriminava l’atenció dels que anaven a fer tràmits, amb les dificultats per als interessats no gaire avesats i el temps necessari lògics, i els/les que només anaven a recollir el document expedit o renovat, als quals no els calien més enllà d’uns quants minuts.

Com en el cas de la treta de neu, com en aquest, gairebé tot sembla acceptable, com a mínim explicable, però gairebé tots i tot és i som perfectibles. I sovint els petits detalls són els que marquen la qualitat de la vida d’un país.









 
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477