Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

Sang a la neu

Entre aquests dos extrems, en quina part de la frontera vivim nosaltres?
Actualitzada 29/01/2017 a les 06:42
Les nevades d’aquests dies conviden a quedar-se a casa llegint una bona història al caliu del foc, mentre les volves de neu recuperen el silenci que hauria de ser més normal en un lloc de muntanya, si és que encara som un país de muntanya i no una absurda ciutat enclavada entre cims. Podríem llegir una història de carreteres nevades, amb un Bentley que circula de nit pel Pirineu travessant una frontera sacsejada pel torb de gener on un guàrdia civil comprova els passaports d’una jove parella colombiana que fa el viatge de noces. La nevada ha emblanquinat la carretera, que ha quedat deserta i el mal temps fa que els gendarmes de la part francesa no vulguin sortir de l’escalfor de la garita on juguen a cartes en mànigues de camisa.
El relat el va escriure García Márquez, capaç de combinar la descripció dels paisatges nevats de França dient que “al borde de la carretera, la nieve bajo la luna tenía un aspecto mullido y cálido” i al mateix temps que la núvia es lamenti que “no hay paisajes más bellos en el mundo, pero uno puede morirse de sed sin encontrar a nadie que le dé gratis un vaso de agua”. Són ella i la seva sang les que donen el títol d’El rastro de tu sangre en la nieve, a causa d’una ferida aparentement inofensiva al dit, del qual regalimen gotes de sang que taquen el mantell blanc, deixant un rastre fins a París. Allà van a l’hospital on és ingressada d’urgències. Aquesta és la part més amarga del conte perquè el protagonista, sol i perdut a París, no aconsegueix adaptar-se al ritme de la ciutat i Gabo aprofita per fer una dura crítica a les nostres formes de vida urbanes i plenes “d’artimañas racionalistas”, diu. Sol i sentint-se atrapat, el protagonista enyora la seva dona i el seu Carib natal, on troba que és més fàcil ser lliure i feliç, on la gent no va amb presses ni enfadada. Entre aquests dos extrems, en quina part de la frontera vivim nosaltres?
Mentre hi pensem, assaborim la descripció final de García Márquez: “Cuando salió del hospital, ni siquiera se dio cuenta de que estaba cayendo del cielo una nieve sin rastros de sangre, cuyos copos tiernos y nítidos parecían plumitas de palomas, y que en las calles de París había un aire de fiesta, porque era la primera nevada grande en diez años.” Com aquí.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477