Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

Mascotes

Un gos és o bé un proletari o bé un adjunt a la família, però no és una mascota
Actualitzada 11/01/2017 a les 21:38
No puc fer-hi més: cada cop que llegeixo el qualificatiu mascota aplicat a un gos penso que els nostres amics de l’espècie canina són ben desaprofitats si algú els manté en aquest impropi estadi de consideració. Més que més quan –com és el cas– el terme és emprat per una associació protectora d’animals, al costat, això sí, del nom precís: “Animal de companyia.”

Una mascota –m’informo en els diccionaris– és una “persona, animal o cosa que es considera que porta sort”. El mot ve del francès mascotte, que al seu torn deriva del provençal mascoto, pres del baix llatí masca, que significa bruixa, i emparentat amb l’àrab mashrara, o pallasso, d’on prové també la paraula màscara. Són o han estat mascotes, doncs, les ferradures i les estampes del Sagrat Cor que es penjaven a l’entrada de les cases, la cabra que acompanya els soldats de les legions estrangeres, el Maneki Neko o gat japonès que branda el braç a l’estil “¡te pego, leche!” patentat per José María Ruiz Mateos, les creus i medalles i altres amulets penjats del coll, alguns “reis de la casa” en relació amb els seus pares, o alguns marits i algunes mullers en relació amb les mullers i els marits respectius abans de l’inevitable divorci.

El gos de casa, però, és, o hauria de ser, tota una altra cosa: o bé un animal proletari, amb la missió de vigilar, prevenir robatoris o alçar la caça, o bé un membre adjunt en l’espai de convivència familiar, i en tots dos casos mereix –sense exagerar– un grau de consideració una mica més elevat que el d’una mascota.

Anomenat “l’amic de l’home” de forma abusiva –perquè abusiu és confondre amb un sentiment d’amistat la llagoteria connatural de l’espècie–, sí que és veritat que l’home es revela l’amic del gos quan decideix tenir-lo a casa, i en virtut d’aquesta unilateralitat en pot rebre caliu de companyia i lliçons d’humilitat i de realisme. Unes lliçons d’un valor molt més alt que les que poden fornir les simples mascotes. Però, quin valor té això quan hi ha pares indocumentats que xalen posant als seus fills ridículs noms de mascota que ni a un gos no posarien? Aquesta, però, és una altra història, més vidriosa, que tractaré en una altra ocasió, si Déu em dona valor per a fer-ho.
  • #1 Boby
    (12/01/17 19:55)

    Com assenyala Desmond Morris a "El zoo humà", l'animalisme és una aberració evolutiva; Quan moren nens i dones palestins a Gaza ningú diu res, en canvi, quan mor un gos en un maleter les xarxes socials treuen fum ....i és que la consciència animalista està imposada ideològicament com una moda social, però en el fons és part del control demogràfic i eugenèsic, ja que els animalistes substitueixen el tenir fills pel tenir mascotes.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477