Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Carrer de botigues... i forn

El retorn a paràmetres paradoxals ben coneguts a la nostra història recent
Actualitzada 09/01/2017 a les 07:43
Temps era temps, i no fa tant, en les èpoques del màxim esplendor del comerç, sobretot fins a l’entrada de l’Estat espanyol a la Unió Europea, no era estrany trobar per qualsevol carrer un dels visitants demanant pel “carrer de les botigues”.
Si són encertades les recents declaracions dels hotelers, més que dels comerciants, en el sentit que aquesta campanya de festes hivernals ha estat la millor des del 2011, diríem que els dos principals sectors que mouen la nostra economia: neu i comerç resumits en el turisme, han superat els pitjors moments de crisi.
Ara ja gairebé ningú pregunta pel “carrer de les botigues”, que alguns han elevat a la categoria de “l’avinguda comercial”. I per això no estranya gens la promoció per part del ram afectat i de les autoritats comunals –ara les dues d’un mateix color polític– d’unificar en l’estil, la decoració i fins i tot en el nom, d’aquesta artèria principal.
D’obstacles no en falten. A l’habitual del desenclavament de les xarxes de comunicacions internacionals, i els grans embussos per accedir a través de la frontera del Runer –més que del Baladrà– s’hi afegeixen les cues interiors. En aquesta temporada alta que a partir de dilluns ja no ho serà tant, cada dia hem llegit indefectiblement en aquest Diari referències a les congestions per baixar de pistes, a les parròquies centrals, i al sud per un motiu diferent: el coll d’ampolla de l’estretament entre Sant Julià i l’entrada/sortida del país, pel mal resolt dilema entre la marginació del poble –com el d’Encamp– o una variant eficient per fora. A més de les aglomeracions de vianants a tota la conurbació que ara s’intenta unificar.
Potser comencem a enfrontar una saturació extrema de turistes, com la que no paren de denunciar ja a ciutats com ara Barcelona, amb pronòstic catastròfic de “mort d’èxit”, però sense alternativa visible. Agreujat per la dificultat d’accés, amb un aeroport d’Alguaire ja massa llunyà, amb distància més que augmentada –fins a Reus– per les boires perennes, i sense que arribi a funcionar ni l’alternativa de l’Alt Urgell ni la utopia d’un aeròdrom comercial frontera endins.
I tanmateix la màgia, com la dels Reis de l’Orient, es manté i el gran gruix superen els inconvenients una vegada i una altra, amb paciència de Job, per tornar una vegada i una altra. Que sigui per molts anys i que la capacitat miraculosa arribi als urbanistes, per millorar el trànsit. També quan culminin els projectes d’embelliment, promoció i voluntat d’agilitació del nou Meritxell-Vivand, tot i que molts temen –temem– que encara ho compliqui més, i això sense pensar en genialitats com aquelles baluernes de Benedetta Tagliabue que tan inadequades, i cares, van sortir.
Perquè una de les altres constants en la nostra història és la construcció d’equipaments desmesurats, amb despeses faraòniques, exigits pels consellers de cada parròquia abans de la Constitució a canvi de donar suport a cada nou govern i més tard demostrat excessius, encara infrautilitzats dècades després.
Potser una de les últimes paradoxes d’aquesta realitat, entre saturacions de vies públiques i excés d’algunes instal·lacions, construïdes i mantingudes a càr­rec del pressupost públic, és el forn incinerador de la Comella. Potser era exagerada l’oposició de les consciències ecològiques, perquè aleshores no existia una alternativa real. Però potser no tanta com l’optimisme dels qui el van projectar sobre la capacitat real d’ús. I el resultat ha estat una segona paradoxa: durant la construcció es va batre el rècord d’exportació andorrana d’una sola mena de material: el rebuig, després, sempre s’ha dit que calia importar-lo, perquè es pogués arribar a un volum de cremació suficient perquè arribi als nivells òptims de funcionament previst, fins i tot de manteniment. Sembla que ja s’ha aconseguit, portar-ne aviat de les comarques veïnes de la Cerdanya i l’Alt Urgell, vençuda tota la complexitat diplomàtica.
El consol –tot i que potser magre– serà l’increment de la producció pròpia d’electricitat, amb la central de cogeneració, que pot esdevenir la principal amb aquesta tècnica, per sobre de la de Soldeu, mentre es van incorporant altres fonts alternatives i sostenibles per alleujar la dependència energètica exterior, tan considerable i costosa.
Aquest petit Estat, amb les paradoxes històriques o amb altres de noves, continuarà evolucionant, en sentit a hores d’ara potser imprevisible, a impulsos sobretot dels poderosos veïns amb pressions o els gestos de “benevolença”, hereus menors aquests dels “privilegis antics conservats en documents al llibre d’aquest nom durant segles als arxius, ara al nacional i per segles a l’armari de les Sis –després Set– Claus, i que tan de bo veiem actualitzats amb el necessari –per inevitable– acord d’associació amb la UE, si finalment s’aconsegueix un bon pacte.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477