Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Qui ha mort?

Un altre dictador he sentit; però qui és? Perquè cada dia que passa n’hi ha més
Actualitzada 04/01/2017 a les 06:41
    Conrad Alongina
Qui ha mort? M’ha preguntat una veu en off nocturna. Un altre dictador he sentit a dir. Però qui és? Ha insistit la veu. Qui és? perquè cada dia que passa, n’hi ha més de dictadors. Els vells que encara se’ls anomena pel seu nom, i els nous que aixopluguen el seu, sota el paraigua d’organitzacions, unions, tractats, hòldings i multinacionals.

Observa els països europeus, la democràtica Brussel·les dicta el que allí o més enllà es condimenta, i tal com s’ofereix s’ha d’engolir, i si no, et porten a la cinglera i a poc a poc t’hi van enfonsant. Vist des de la meva formació cultural, és la continuïtat d’alguns absolutismes de l’ahir, actualitzats amb els tarannàs d’avui. Tu no ho veus de la mateixa manera? Doncs no sé què pensar. Dic amb cara estirada. Em sembla molt bèstia. M’estàs dient que les idiologies dels sistemes dictatorials són del mateix patró que les democràtiques?

No. Respon la veu fora de to. Déu nos guard!, però sí que algunes dictadures amb més condescendència executen llurs normatives quasi amb els mateixos procediments de determinats països que, batejats democràticament, t’exigeixen les seves.

Coaccions impròpies en un Estat de dret, car la base de creació de riquesa, de voluntats per crear-la, cultura per gaudir-la i la lluita per la igualtat d’interessos col·lectius i llibertats, són bastant desiguals entre nacions, per tant, el cafè per a tothom no hauria de ser una variant dels valors democràtics, com tampoc no hauria de ser que la fortalesa d’unes estructures ja consolidades per sacrificis d’honestos pobles i governants hagi de compensar la manifasseria corrupta i gorrera d’altres.

Ui ui ui, en quin enrevessat laberint en vols ficar? Tantost li dic a la veu. Ja em fas sentir al centre d’un glomèrul de boixeda i arçots, que si és esgalabrós d’introduir-s’hi, sortir-ne no es fa a qualsevol preu. Escolta. Torno a dir a la veu. Escolta, a tu se te’n fot ben bé saber quina mena de dictador del món polític ha mort. Romandràs igualment indiferent veient milers de persones plorar dita pèrdua, com altres milers celebrant-la. Sí. Ja ho sé. Remoreja la veu. També sé que de ben poc servirà amoïnar-nos per la futura tendència política que el poble, si el deixen, o el govern, si pot, escollirà tirar endavant després de la mort del seu cabdill. Franco va morir fa gairebé 50 anys i amb corbata o sense, tots els governs posteriors, estant pastats del mateix llautó. Amb matisos. No mor la causa per morir el dictador.

Prossegueix la veu molt més esmorteïda, hom pot sentir-se com vulguis, enutjat, fastiguejat, decebut de com un fictici entorn del que en formen part, és una addictiva vocació de rutines audiovisuals i orals, divinitzadament polititzada i malaltissa de tòpics, mentides i falsedats.

Sí, dic a la veu tallant-li la paraula. El que dius està més que dit i sabut, fent-se tot plegat amb el suport d’un alumnat convenientment mal preparat, llavors, enfront de la nostra impotent capacitat de resolucions, saber qui ha mort i el que pot passar, és únicament una satisfacció de la morbositat dels portafarcells.

En conclusió, segueix de nou dient la veu, mori qui mori, és la fi d’hom però mai del propòsit. Visquis on visquis, t’agradi o no, tothora viuràs davall del propòsit d’algú. És evident. Així mateix ho crec jo, i et diré més, en plena deliberació per anar-me’n, amb perdó, de santificat a matines, qui recorda les intervencions militars transcorregudes, en les dar­reres dècades a països de règims tiranitzats?, invadint-se sempre, sota la proclama de la llibertat per sentir-nos menys culpables. Què ens han aportat tals confrontacions a part dels fracassos? Immigració, inseguretat, crueltat, i deplorablement, en els orígens de les disconformitats es prossegueix matant sense solta ni volta.

Algú s’ha preguntat de quina llibertat gaudeixen ara els que no estan encara amb un metre de terra al damunt? Podríem pensar que tots els presents inferns d’avui són el resultat d’aquells incendis perversament provocats? Però seguirem donant tombs a l’infinit dels problemes quan incomprensiblement els malcontentaments per les desigualtats, egoísticament ja no són solament exclusivitat dels pobres. Aleshores, saber quin Déu mortal ha mort, no té cap transcendència.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477