Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

Faula número 2

Com nosaltres en la nostra peculiar hibernació, tothom és convidat a taula
Actualitzada 30/12/2016 a les 19:45
Tot i que no tots els animals d’aquest article parlaran, podem acceptar que sigui una mena de faula periodística per altres raons. Avui parlem dels Grizzlies, però no dels de l’equip de l’NBA, sinó d’una de les subespècies d’os bru més gran del món, només superat per l’os polar i pels seus cosins de les illes Kodiak. Quan el Grizzly s’aixeca sobre les potes de dar­rere, els jugadors de bàsquet empetiteixen i malgrat la seva mida, pot córrer a 55 quilòmetres per hora. Si a unes urpes proporcionalment més grans i a la seva força li ajuntem un caràcter valent, la murrieria i la capacitat d’adaptació per sobreviure en la natura salvatge del Canadà i Alaska, és evident que és millor no trobar-se’n cap en estat salvatge. Una bona part de l’any, vagaregen solitaris pels boscos i planúries d’alçada, i a l’hivern s’endormisquen dins d’un cau fins que la primavera els desperta, cosa que ja ens agradaria poder fer a molts de nosaltres.

El seu sentit més desenvolupat no és la vista (en això s’assemblen a alguns dels nostres benaurats congèneres que, sense que sigui un problema de diòptries, no tenen gaire vista) sinó l’olfacte. Gràcies a ell, quan es desperten ressegueixen el rastre d’animals morts a l’hivern i el seu primer àpat posthibernació acostuma a ser carro­nya conservada a la nevera natural d’Alaska. En general, però, un alt percentatge de la seva dieta és vegetal: fruites del bosc, pinyes i anous, tubercles, brots tendres, etcètera. Però a final d’estiu (com ara nosaltres amb la nostra peculiar hibernació nadalenca) s’atipen en un festí a les ribes dels rius, en una bar­ra lliure de salmons grossos que salten generosos i es deixen caçar entre els ullals ràpids dels Grizzlies. Independents i solitaris, acostumats a anar a la seva (no sé a qui em recorda això) els incomoda un pèl haver de compartir el menjar però hi ha abundància de peixos i a taula tothom hi és convidat: han d’acumular greix per al proper hivern (millor m’estalvio els comentaris). És llàstima que sempre n’hi ha algun disposat a ensenyar ullals i urpes, guiat pel seu refotut orgull, pels seus problemes d’ego o ves a saber què. I mira que fins aleshores ens ho estàvem passant tan bé, tots junts a taula. Ai, vull dir a la riba d’aquell riu glaçat d’Alaska.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477