Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Eva Descarrega, ministra

Serà àrdua la seva tasca. Sap per què? Perquè els funcionaris també voten a les eleccions
Actualitzada 30/12/2016 a les 19:48
    Antoni Morell
No tinc per costum trametre cartes obertes a gairebé ningú, i menys a persones que desenvolupen càrrecs institucionals com és, per exemple, un ministre, una ministra en aquest cas.

Però vull fer una excepció amb vostè, atès el bon record que tinc de la seva persona quan vaig tenir l’honor de ser ambaixador del Principat d’Andorra prop de la Santa Seu, és a dir, del Vaticà. La discreció, el saber estar, silencis més que paraules, gentilesa, cooperació, suggeriments sempre insinuats, mai no imposats, l’opinió (mai no taxativa) només si se li demanava constituïen el seu tarannà habitual. És a dir, un gairebé model no de subalterns sinó com diuen en el teatre de “secundaris” que, sovint, són més reals i cabdals que els teòricament protagonistes. Fidel acompanyant, també. Ara bé, jo què soc un modest observador sempre vaig intuir que hi havia una altra vida en vostè, que s’esmunyia pels ulls. En tot cas, és el què jo pensava...

A més, Déu n’hi do: a vostè li va tocar batre’s i ballar durant el temps de la meva ambaixada amb dos ministres de forta personalitat per motius diferents, és clar: Juli Minoves i Meritxell Mateu. Déu n’hi do, repeteixo!

I sempre se’n sortia vostè, em sembla, amb un electrocardiograma aparentment pla, tranquil, pausat, equilibrat, però constant, sense excessives pujades i baixades, a la recerca, potser, d’altres cims, d’altres conquestes...

I, ara, tot creient jo que el que realment vostè anhelava era treballar per Andorra com a representant directa de la seva política exterior, ha arribat ja al poder, gairebé màxim, en un terreny d’arenes movedisses crec, com és el de treballar per regular la funció pública, essent, vostè, originàriament funcionària. No es cregui, jo també vaig ser funcionari públic, durant quasi dotze anys, i a la fi vaig dimitir amb el traspassat entranyable Manel Mas, per lleialtat a unes idees i a una persona. (Per cert, després idees i persona van anar a altres caus, altres camins que no eren els meus. Però, així es fa la història, i els desencisos també. Però no em penedeixo de res, i he de dir que encara conservo la lleialtat envers aquella persona d’abans...) Ara ho tenen més fàcil: sol·liciten l’excedència i endavant.

Respectada Eva Descarrega, ministra: serà àrdua la seva tasca, i no pas perquè els funcionaris siguin estranys, ni difícils, ni tinguin sindicats, no, no. Sap per què? Perquè els funcionaris també voten a les eleccions, gràcies a Déu, i per tant, ai Déu meu!

Jo penso que li caldrà ironia, seny, mesura, continuïtat, saber escoltar –no n’hi haurà prou ara amb l’encefalograma pla; li caldrà opinar ( encara què no li demanin...), prendre decisions, defugir els absoluts, les majúscules i les essències de tota mena. I com deia un savi grec: “No queixar-se, ni exultar, no plorar, ni riure, sinó comprendre.”

I ben entès jo no soc ningú per donar-li consells. Només escric això perquè vostè em queia bé, i ara està tocant el poder directament, i això pot arribar a marejar, sobretot si no espera o aspira a res més. Jo li suggeriria que llegís –millor dit que rellegís, perquè vostè és una persona culta– Shakespeare. En sabia molt del poder i va escriure planes sublims a Hamlet, Macbeth, El Rei Lear, Ricard III..., en fi, què explicar-li? El poder vicia!

Li desitjo molta sort, empenta i sempre, penso, que l’ètica i l’estètica, l’honestedat i la moral són més importants i bàsiques que moltes lleis. No li sembla? Vostè ja ho sap! No sempre coincideixen tenir poder i posseir autoritat. N’hi ha que exerceixen poder i no tenen autoritat, és a dir, saviesa, seny, respecte. I a l’inrevés. Hi ha persones que gaudeixen d’autoritat i no tenen cap mena de poder, sempre trencadís i, a voltes, banal.
Etiquetes
  • #2 Maria
    (01/01/17 11:48)

    Recordar el passat va dir..
    Potser no cal recordar tant el passat, sinó tenir-lo molt present perque l'entorn d'avui no et faci perdre l'orientació. Ara bé, reparar...reparar....hi han coses que no es poden reparar. La confiança en els polítics no es recupera com tots els actuals pretenen, o potser ni ho pretenen, ells manen i prou. La senyora Descarrega està on està perque també la situació actual ha fet que l'hi manessin, ara, estar allà i punt, i ella, per prudència farà el que li diguin i prou, perquè com be ha dit, al final ella continuarà de funcionaria quan tots aquests pleguin...

    Respondre
  • #1 Recordar el passat
    (31/12/16 11:26)

    Es bo de recordar el passat i esperem,pero,que quan un te el poder pensi en reparar el mal que d.altres van ordenar fer.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477