L'Andorra transitòria

Era el Bambi. Rieu-vos-en si voleu, però us dic que aquell era el Bambi. Potser no el però sí un bambi. No recordo la pel·li –potser ni tan sols l’he vista mai sencera– però aquell bambi el recordo perfectament. Tan bé que no recordo absolutament res d’allò que l’envoltava, el món s’acabava al bambi i a la seva gàbia. Era el meu museu de l’elefant. Una bona amiga em comentava l’altre dia que li sonava que era una botiga d’animals d’una de les filles de la Júlia. Ni idea, per a mi forma part d’un altre registre de la memòria. Del mític, de l’irracional. Tan sols recordo que cada dia li donava la tabarra a la mare perquè desviés un pèl la ruta entre el Monsa i la Peletera i girar a la Paella per passar davant dels trens i del bambi. I recordo també que, de vegades, me’n sortia. Això implicava quedar-se sense les magdalenes i el pessic de xocolata del Vilaginés –renúncia difícil–, però pagava la pena... Veure el bambi era impagable. I, per aquella ruta, potser queia un croissant de l’Estopiñan, que eren més cars però, per al paladar, una gran alternativa. Anys més tard, el bambi va desaparèixer i jo ja era prou gran per pujar i baixar sol a la Peletera. I era dels que m’agradava variar les rutes. Carlemany amunt fins al Vilaginés, pont d’Engordany, Creu Blanca i amunt. O variant amb desviació a Sant Pere Màrtir i de nou trencant per Ensucaranes o per la Drecera. O trencar abans i anar pel Cosmos i després pel riu. O fins a les escales d’abans del Moga. O pel parc de la Mola, quan era un parc amb estany (així conceptualitzava jo aquella bassa). O encara... I, el cap de setmana, pujar a Sacalma per la Peletera o per la Salita, mirant les obres de Caldea, colar-nos al Sant Ermengol a fer quatre esmaixades, o –l’opció fàcil– quedar al poli d’Escaldes, amagant abans la bossa de plàstic amb què em feien transportar la pilota de bàsquet entre les pedres d’algun dels murs del pàrquing d’Escaldes.

La meva Andorra és aquesta: l’Andorra transitòria. Ni la tradicional (molt reivindicada) ni la de The Cloud (molt incentivada). Entenc que no és la més interessant, però és la meva. I em fa por que en poc temps no en quedi res. I és por. Ni crítica ni proposta. Simplement por. Por que quan definim patrimoni ens n’oblidem del meu...