Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

L'Andorra transitòria

Entenc que no és la més interessant, però és la meva
Actualitzada 23/12/2016 a les 20:39
Era el Bambi. Rieu-vos-en si voleu, però us dic que aquell era el Bambi. Potser no el però sí un bambi. No recordo la pel·li –potser ni tan sols l’he vista mai sencera– però aquell bambi el recordo perfectament. Tan bé que no recordo absolutament res d’allò que l’envoltava, el món s’acabava al bambi i a la seva gàbia. Era el meu museu de l’elefant. Una bona amiga em comentava l’altre dia que li sonava que era una botiga d’animals d’una de les filles de la Júlia. Ni idea, per a mi forma part d’un altre registre de la memòria. Del mític, de l’irracional. Tan sols recordo que cada dia li donava la tabarra a la mare perquè desviés un pèl la ruta entre el Monsa i la Peletera i girar a la Paella per passar davant dels trens i del bambi. I recordo també que, de vegades, me’n sortia. Això implicava quedar-se sense les magdalenes i el pessic de xocolata del Vilaginés –renúncia difícil–, però pagava la pena... Veure el bambi era impagable. I, per aquella ruta, potser queia un croissant de l’Estopiñan, que eren més cars però, per al paladar, una gran alternativa. Anys més tard, el bambi va desaparèixer i jo ja era prou gran per pujar i baixar sol a la Peletera. I era dels que m’agradava variar les rutes. Carlemany amunt fins al Vilaginés, pont d’Engordany, Creu Blanca i amunt. O variant amb desviació a Sant Pere Màrtir i de nou trencant per Ensucaranes o per la Drecera. O trencar abans i anar pel Cosmos i després pel riu. O fins a les escales d’abans del Moga. O pel parc de la Mola, quan era un parc amb estany (així conceptualitzava jo aquella bassa). O encara... I, el cap de setmana, pujar a Sacalma per la Peletera o per la Salita, mirant les obres de Caldea, colar-nos al Sant Ermengol a fer quatre esmaixades, o –l’opció fàcil– quedar al poli d’Escaldes, amagant abans la bossa de plàstic amb què em feien transportar la pilota de bàsquet entre les pedres d’algun dels murs del pàrquing d’Escaldes.

La meva Andorra és aquesta: l’Andorra transitòria. Ni la tradicional (molt reivindicada) ni la de The Cloud (molt incentivada). Entenc que no és la més interessant, però és la meva. I em fa por que en poc temps no en quedi res. I és por. Ni crítica ni proposta. Simplement por. Por que quan definim patrimoni ens n’oblidem del meu...
Etiquetes
  • #3 Noemí
    (25/12/16 12:34)

    Fins a cinc hotels a ple rendiemnt hi havia abans no arribava a Cal Xautet: El Serola- on assajava amb l'esbart del Rafel Miranda- , El Sant Jordi, el Normandia, el Garcia, l'Arribada... En un barri amb farmàcia, carnisseria i alguna botiga dels índios, que confluïa amb el Puial, on el meu germà s'hi passava mes temps que a casa, mentre a mi em tocava anar a fer els encàrrecs de la mare a la botiga Meritxell, on hi trobaves des de la llet, al pa o la mortadel·la rosa que tant agradava al meu germà. Avui el barri és mort. La lleteria no va superar els anys vuitanta, el Serola, ha canviat el nom i només obre per temporades, l'Eureka va tancar portes, els altres hotels han anat tancant, altres s'han reorientat, la botiga de queviures fa anys que està tancada i la carnisseria dels pares de la Lluïsa i l'Albert fa anys que va desaparèixer. La meva Andorra és aquesta: l'Andorra transitòria. Entenc que no és la més interessant, però és la meva. I fa temps que la van deixar morir.

    Respondre
  • #2 Noemí
    (25/12/16 12:33)

    M'agradava fer marrada per la casa de la Vall, on, davant de la casa de les monges encara hi havia lloc per anar amb patins, i badar davant l'aparador de la llibreria Eureka. Enrere quedava el restaurant la Papallona amb el Nonno è la Nonna, i els seus “Mariaaa, habiamo ancora di flanne?”. En aquell temps, Xandri -el que avui es coneix com Tobira- era un barri ple de vida: amb la lleteria, on anava a buscar la llet quan la mare volia fer flams, o la nata dels suïssos que menjàvem pels aniversaris. Quan la nata s'anava a buscar a l'Espiga d'Or, una mica més amunt. Els calçats Olga i el confeccions Sílvia, eren altres referents del barri. Allà on compràvem les calces i els mocadors- aleshores ens mocàvem amb mocadors de roba-. A mi m'encantaven uns de brodats amb la meva inicial- encara els guardo- que m'havia regalat la mare de la Sussi pel meu aniversari.   

    Respondre
  • #1 Noemi
    (25/12/16 12:32)

    Els dilluns hi havia catequesi amb Mossèn Pau a Sant Esteve. Alguns dilluns- no tots-  la meva mare em donava set pessetes per comprar el berenar. Prou i suficient per anar a buscar un d'aquells delicioses brioixos coberts d'anís amb una xocolatina de la pastisseria de les Valls, la que regentava la mare del Ramon. Un brioix indissolublement lligat als deu manaments i al pecat de la gola.  De tornada a casa, passava davant de la Primavera, amb aquells calaixos de fusta plens d'arròs i pasta de sopa, i dels faisans morts penjats a la porta pendents de desplomar, i em mirava amb delit les coques de pa de l'Orelleta, on també – si hi quedava alguna pesseta- arrambàvem amb un sobre de pica-pica  Olé, d'aquell que sucaves amb el dit i te'l deixava ben tintat. 

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477