Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
de la meva agenda

Moueid, el nen que ha trobat el Nadal

Els monitors d’AINA han visitat la primera família de refugiats acollida
Actualitzada 18/12/2016 a les 07:03
Estem de sort. El Govern d’Andor­­ra ha acollit, en ocasió del Nadal del nen Jesús, el nen Moueid, sirià, d’onze anys, i els seus pares. El Consell General ha votat sense cap veu en contra la solidària iniciativa governamental. Les valls andorranes, farcides de botigues i sembrades de pistes d’esquí, guarden gelosament dins el cor de la Terra la bonhomia acollidora dels seus avis pastors i la generositat de les padrines que amb llur pobresa obrien les portes a qui tenia gana d’un mos de pa morè.
Fa tres setmanes que la família del nostre nen Moueid s’ha instal·lat a un petit estudi del veïnat de Santa Coloma. El bon cor d’una família, compassiva davant la mirada brillant de l’infant d’un marró fosc, els l’ha ofert generosament.
Els monitors d’AINA, assabentats per la premsa de l’acolliment dels primers refugiats a Andorra, han visitat la família nouvinguda. Un dels sis objectius que donaren a llum a AINA és integrar els infants, “perquè la infància forma part de l’actiu d’un país”. Volen convidar Moueid a la festa de la tardor.
Els pares són persones molt obertes i el fill, que té unes ganes boges de conèixer el país que els acull, els suplica: “Papa, mama, deixeu-m’hi anar.”
Les estades a AINA comencen amb els jocs de coneixença. Amb tot i això, Moueid se sent desorientat. Massa novetats en una sola tarda. On es troba com a casa seva és a la granja. Les onze cabretes, els galls, els paons reials... el tenen embadocat. Els moments de més intimitat a AINA són els de “bona nit”.
Després del conte del mossèn El Serni que volia ser feliç, el monitor Jaume convida Moueid a dir unes paraules. El Jaume va estar durant el mes d’agost col·laborant amb una ONG independent, en un camp de refugiats. Moueid confia als seus nous amics: “He hagut de marxar del meu país per culpa de la guerra. El meu poble, Daech, ha tancat l’escola. Aquí, a casa vostra, he perdut la por, encara que a la nit somio en les bombes. Els meus pares em diuen que ara estem segurs.”
A la primera llum del matí, els galls de la granja han despertat Moueid. El nen salta de la llitera. Obre la finestra per veure l’aviram. Es queda veient visions. Cauen uns grans borrallons de neu. La pista d’esport i el prat d’AINA són un gran llençol blanc.
Moueid: “Què és això?”, pregunta als companys de patrulla.
Tots: “Això és neu! Quan la neu cau vol dir que som a l’hivern i que ben aviat arribarà Nadal.
Moueid: “Nadal?” Què és Nadal?
Els companys no s’acaben de creure que un nen no sàpiga què és Nadal: “No saps què és Nadal? Doncs mira, espavila’t. Sols et cal buscar-lo.”
Moueid tornà a casa intrigat: Què és Nadal? Què és Nadal? La pregunta li feia pessigolles a l’ànima. Pensa que ha de buscar el Nadal i es posa en marxa.
Passejant per l’avinguda Meritxell, veié un tron reial en el qual estava assegut un home amb capa vermella, caputxa també vermella i una llarga barba blanca.
Moueid preguntà: “Qui és aquest senyor?”
El fotògraf que retratava els nens, li digué: “És el Pare Nadal.”
Moueid: “Pare Nadal heu dit? Jo busco el Nadal. I el seu pare deu saber on puc trobar-lo.”
Narrador: El nostre nen s’acostà al Pare Nadal tot content. Li va preguntar pel seu fill, el Nadal.
El Pare Nadal va esclatar de riure, i li va dir: “Vine! Seu a la meva falda que ens farem una fotografia. Val tan sols un euro.”
Moueid (abaixà els ulls): “...Jo només tinc vint cèntims.”
El fotògraf, amb menyspreu, l’apartà: “Au! Ja pots marxar. Aquí no fem rebaixes.”
Narrador: Moueid va marxar cap cot, tot pensant que, per poc, no havia pogut saber on era el Nadal.
Anava passejant quan, de sobte, va veure a la porta d’un gran magatzem un rètol que deia: Nadal al primer pis. El nen sirià enfilà escales amunt. Quedà enlluernat en veure les muntanyes de joguines que hi havia: cotxes, pilotes, nines, contes... Es va acostar a una dependenta per demanar-li:
Moueid: “Si us plau, on és el Nadal?”
Dependenta: “Aquí, precisament. Què vols uns esquís? Una disfressa?”
Moueid: “A mi m’agradaria una caixa de pintures.”
Dependenta: “Val quinze euros. Te l’embolico?”
Moueid: “Només tinc 20 cèntims.”
Dependenta: “Em sap molt de greu. No puc donar-te-la. Ja pots marxar.”
Narrador: Moueid amb la cara mústia per les decepcions rebudes i, més encara, per no trobar el Nadal, cercà aixopluc en un dels llocs que més li agradava de la capital andorrana i s’encaminà cap a la plaça del Poble. Pel camí el sorprengué un aparador d’una pastisseria on hi havia Papas Nadals de sucre a baix preu. No dubtà gens ni mica a entrar-hi.
Moueid: “Bon dia! Només tinc 20 cèntims. Quants Papas Nadals em donaríeu?”
El confiter va somriure davant una mirada tan sincera i li va dir: “Per 20 cèntims te’n dono cinc i un de regal, embolcallat amb un petó, perquè és Nadal.”
Narrador: La llumeta de la cordialitat s’encengué en l’ànima de Moueid i, més tranquil, continuà passejant. Va veure un nen que plorava, perquè els companys no el deixaven jugar a pilota.
Moueid: “No ploris! Et regalo un Papa Nadal de sucre.”
Narrador: El nen deixà de plorar. Agafà el Papa Nadal d’una revolada i, agraït, demanà de fer-li un petó de gràcies, perquè és Nadal. A Moueid se li encengueren aleshores, dins l’ànima, dues llumetes: la de l’emoció i la de la innocència.
Una noieta contemplava l’escena. Era la Laura, que duia un barret de senyor a la mà. La Laura és filla de pare andorrà i de mare russa. Moueid i Laura es feren molt amics a la festa de la tardor d’AINA. Moueid admirava els dibuixos de la Laura. A més, veient que el nen admirava tant els animals de la granja, li havia regalat el conte de La Vaca Bruna de la seva tieta Ceci.
Moueid: “Laura, on vas amb aquest barret tan gran?”
Laura: “Hola, Moueid! Aquest vent tan fort li ha pres a aquell avi.”
Narrador: La Laura lliurà el barret a l’avi, que se sostenia gràcies a la mangala. L’avi li regalà un petó de Nadal. A Moueid, que seguia els gestos de la Laura amb atenció, se li encengué dins l’ànima una nova llum, la de la tendresa. Convidà la Laura a compartir els Papas Nadals de sucre tot confiant-li:
Moueid: “Laura, ja començo a trobar el Nadal!”
Laura: “Moueid, si vols trobar el Nadal, puja als Jocs de neu d’AINA, el dia 28 de desembre. Festegem el Nadal dels nens i de les nenes d’Andorra. Només ens posen una condició. Per participar-hi hem de dur una joguina per a l’amic invisible, que és un nen@ que aquestes festes no en rep cap.”
Narrador: No cal dir que en Moueid va acceptar la invitació. Aniria a AINA el dia 28 de desembre, a acabar de trobar i festejar el Nadal.
Els nens/nenes de l’esplai del comú de Canillo i una cinquantena més de barrufets festejaren el Nadal a AINA. La nadala: “És Nadal! És Nadal!, els donà la benvinguda. Gimcana blanca, cagar el tió per als infants sense joguines, taller de cançons de nadales, dinar de germanor, Papas Nadals de sucre per a tots.
Moueid ja sabia on trobar el Nadal. El Nadal és al cor. És cordialitat, innocència, tendresa i esperança. En definitiva: estimació i companyerisme.
Moueid tornà a casa transfigurat pel Nadal. Després de sopar cantà als pares:
Moueid: “A vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum!”
Narrador: L’endemà, Moueid i els pares pujaren a AINA per saludar el mossèn. El papa i la mama volien també trobar el Nadal. El mossèn els mostrà la gavernera de la seva Confident. La Gavernera en la nit de Nadal dona a llum la llum que s’anomena esperança en el nostre món, que tendeix a pensar que tot va malament. “L’Espérance est une petite fille de rien du tout, venue au monde le jour de Noël. Et cette petite fille de rien du tout, elle seule portant les autres, qui traverse les mondes revolus.” (Charles Péguy).
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477