La llum després de la foscor

Amb el meu últim comentari, sobre la pèrdua de referents en el món d’avui i el retorn d’alguns flagells dels anciens régimes, en què em preguntava si no anem cap a una era de foscor, em vaig guanyar la reprensió d’alguns lectors i amics que em van apostrofar de tremendista i de presentar un món al caire de l’abisme. Entenc que l’ésser humà tendeix a la dolce vita i que no li agrada sentir parlar de problemes, sobretot quan els perceben falsament llunyans, i puc admetre també que el meu relat mancava d’una sortida esperançadora, però em sembla innegable que el món, avui, no viu precisament dies de vi i de roses i que allò que tenim al davant no és el millor que hauríem volgut per a nosaltres mateixos i per a les generacions futures.

Només en l’espai d’una setmana transcorregut des de dijous passat s’han donat noves peces de convicció que abonen la tesi que caminem cap a la foscor, com és el cas de la presa d’Alep en la guer­ra de Síria, un pas sagnant més en l’estratègia russa de formar un gran bloc amb Turquia, ni que sigui al preu d’afavorir un tirà com Al-Assad, tal com Occident, per desactivar aquest intent, dona ales al dèspota Erdogan, mentre que a l’altre costat del món, Donald Trump anuncia que el nou secretari d’Estat serà el president d’una multinacional petroliera, amb què es tancarà el cercle del domini polític de les grans companyies amb l’assalt directe al poder polític. I això mentre a França, amb l’anunci de l’aspiració de Manuel Valls a la presidència, es confirma que en les pròximes eleccions presidencials els nostres veïns hauran de triar entre tres candidats de dreta.

Però que no pateixin els amants de les bones digestions i del son tranquil. La fi de la història no arribarà mai mentre el món sigui món, i després de l’era de foscor en vindrà una altra de llum. O potser fins i tot abans, si el progrés programàtic dels fòrums de resistència que apunten ací i allà és capaç de generar una revolució regeneradora que conjuri les amenaces i restauri la idea de democràcia en el seu sentit primigeni de “govern del poble”. L’esperança que em demanen els meus amics és aquesta. Però la seva realització demana el seu concurs, en l’ample món i en la petita Andorra.