Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

La sobirania d'Andorra i el tractat dels Pirineus

Des de l’inici el país no havia pogut quedar al marge de les disputes entre França i Espanya
Actualitzada 13/12/2016 a les 21:41
    Pere Cristòfol Escorsa
Ara fa gairebé 360 anys, el 1659, amb el tractat dels Pirineus van quedar fixades les fronteres entre els regnes d’Espanya i de França. Aquest tractat que posava fi a un llarg conflicte entre les dues monarquies no sembla que hagués d’afectar Andorra.

Les Valls d’Andorra s’havien caracteritzat per una política de neutralitat entre els dos estats, fet que beneficiava el país, que evitava d’aquesta manera els estralls de la guerra i podia seguir beneficiant-se del comerç a banda i banda dels Pirineus.

No sembla pas per tant que aquest tractat afectés el Principat, però de fet des de l’inici del conflicte Andorra no havia pogut quedar al marge de les disputes entre tots dos contendents. En efecte, les Valls d’Andorra eren un dels pocs passos pels quals es poden travessar els Pirineus i ja el 1644, les autoritats franceses valoraven si convenia que les tropes que havien d’arribar a Catalunya passessin per Andorra.

L’autor d’aquesta proposta era Pèire de Marca, bisbe de Coserans i visitador de Catalunya. Es tractava d’un jurista que havia fet carrera política durant el regne de Lluís XIII, arribant a ser membre del consell sobirà de Bearn i que un cop va enviudar va prosseguir la seva carrera política essent nomenat bisbe de Coserans. Un home que tenia almenys dues cares. D’una banda, com a representant de França a Catalunya, excel·lia en matèria jurídica i en molt poc temps dominaria tot l’entramat legal a què havia de fer front. D’altra banda, era un home de tracte excel·lent, que es va guanyar la confiança dels vir­reis francesos i dels principals cabdills catalans, com ara Josep de Margarit.

En canvi, com a home del seu temps, va arribar a Catalunya acompanyat de tota la parentela, fills, nebots i cunyat, que no va dubtat a afavorir, aconseguint per exemple que el seu cunyat administrés les rendes del ducat de Cardona.

Doncs bé, aquest era l’home que proposava que les tropes franceses creuessin les Valls, i si això no va passar va ser perquè el comandant francès marquès de Villeroy va decidir passar per la ruta més curta per arribar a Lleida: la Vall d’Aran.

Deixem de moment aquí Pèire de Marca. Els anys successius Andorra no va tenir tanta sort. L’octubre del 1651 va haver de suportar el pas de l’exèrcit frondista de Ferdinand de Marchin. Però els vertaders patiments començarien quatre anys més tard. Malgrat la promesa de respectar la neutralitat d’Andorra, el desembre del 1655 la cavalleria francesa a les ordres de Balthazar creuaria les Valls, per passar a hivernar a l’altra banda dels Pirineus, i l’any següent Andorra seria posada a contribució de 600 lliures al mes, que se sumaven a la quístia que pagava als seus Coprínceps. Però per si fos poc, durant l’hivern del 1655 al 1656 s’allotjarien a Sant Julià diversos regiments de l’exèrcit francès i el gener d’aquell mateix any, el cabdill miquelet i coronel de l’exèrcit francès Manel d’Aux va intentar fer reclutes a Andorra. Per sort, el propòsit finalment es va evitar gràcies a la intervenció del virrei francès, sensible aquest cop a les queixes del Consell.

És per tant en un context de poc respecte per la sobirania d’Andorra que es va arribar el 1659 a la signatura de la pau dels Pirineus. En aquesta, s’establia que els límits entre els regnes havien de quedar fixats pels Pirineus, fent seu cada estat aquells territoris que donessin a la part d’Espanya o a la de França.

I què hi tenia a veure Andorra, que havia estat formalment neutral, en una disputa entre els seus dos veïns? En teoria res, però a la pràctica molt. En efecte, la delimitació exacta entre els dos països veïns havia de definir-se i això es faria en les conferències de Ceret entre el març i el maig del 1660. Doncs bé, en aquestes conferències, els emissaris hispànics interpretaren que com que Andorra estava en el vessant dels Pirineus que donava a Espanya, havia de quedar incorporada a aquest regne. Així, el 30 de març els delegats hispànics indicaven d’una forma subreptícia que Andorra havia de quedar integrada a Espanya. Però el 20 d’abril, aquests delegats van insistir ja de forma directa, en els següents termes: “quedando para su Magestad Catholica y dentro del Principado de Cataluña, todo el condado y Vegueria de Conflente, con el Capcir, todo el Condado de Cerdaña, Valle d’Andorra, Vizcondado de Castellbó, Seu de Urgell, su obispado y comarca, con todo lo que es de la vegueria arriba de Puigcerda, y demàs tierras y valles, con el de Aran, hasta encontrar con el Reino de Aragon.” Aleshores és quan torna a aparèixer Pèire de Marca a la història d’Andorra. I com veurem en aquest cas ens mostrarà una cara ben diferent. Aquest, aleshores arquebisbe de Tolosa, intervenia en la conferència com a representant del regne de França. El 24 d’abril liquidava l’assumpte indicant que la proposta hispànica era acceptable amb l’excepció d’Andorra, on feia més de 400 anys que el rei de França hi tenia drets sobirans. I així es va acabar definitivament aquest episodi, que posava en qüestió la sobirania d’Andorra i el país ha pogut arribar com a sobirà al segle XXI.

* Pere Cristòfol Escorsa és advocat














 
Etiquetes
  • #2 mil
    (14/12/16 12:33)

    Bon article, ben documentat i entenedor. Gràcies i enhorabona pel l'autor!!!

    Respondre
  • #1 Precisio
    (14/12/16 11:17)

    La quístia és també el nom de la quèstia. Es pagava cada any alternativament a cadascun dels coprínceps en un import de 935 lliures.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477