Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La seca, la meca i...

Grisos

Actualitzada 12/12/2016 a les 06:55
Hi ha dies grisos i vides grises. Dies de plugim fred, de boira arrapada a la falda. Dies que es deixen caure, sense fer soroll, sense deixar petjades. Massa sovint oblidem el discret encant del gris. D’un gris d’angorina que et convida a resseguir-lo amb els dits. Del gris pissarra, al gris brut, passant pel gris acer, el gris plata o el gris cendrós. Incomptables declinacions del gris. Possiblement aquest sigui el veritable encant del gris. Permetre trobar matisos a una realitat que preferim brillant, monocroma i sense esquerdes. Al segle XI, els monjos de l’orde del Císter no volien que les esglésies tinguessin vitralls de colors; per això pintaven i ornamentaven els murs i finestrals de color gris. El gris va ser també el color escollit per Picasso per pintar el Guernica, segurament l’obra en gris més coneguda arreu del món. De vegades els colors distreuen massa. Més enllà de la monotonia del gris, de la matèria grisa i dels homes de gris, de les cinquanta ombres de gris, i del fum en totes les seves declinacions. Avui reivindico el gris. Per fugir dels extrems, per descansar la vista davant els sentiments llampants i cridaners. Perquè hi ha grisos elegants que combinen amb collarets de perles. Grisos esponjosos, com el pèl d’un gat o un jersei de moher. Grisos de núvols que ens porten hivern, earl grey i mitjons gruixuts. Els grisos també són bonics, encara que no rimin amb el nostre estat d’ànim. Grisos que passen discrets deixant enrere les misèries, la rutina maldestra i els contrapeus. Grisos com a recers anímics, neutrals i silenciosos. Potser haurien de receptar-se.
  • #2 temps
    (12/12/16 22:29)

    Acabo de veure el gris del que parles.Preciós,fàcil,tranquil,fluid...si potser discret però si ets un bon observador és la nota discordant,la que dóna aquell punt a tot plegat.Potser no és una qüestió de neutralitat si no de l'espectador del que tant parla en Buda Gautama.

    Respondre
  • #1 entre el blanc trencat i el gris perla
    (12/12/16 08:58)

    No hi ha millor interpret que en Johnny Cash pels monocromàtics. Ell sempre va quedar entre el blanc trencat i el gris perla. Un explorador de l'ànima humana,un home sabia que podia defraudar, que podia mentir i fer mal.Extraordinàriament honest amb ell mateix i amb la resta, va caure en l'infern de la necessitat i dependència a les drogues. Potser va voler-se castigar abans que o fes ningú altre. Però de grisos i matisos n'hi ha per tots els gustos. Potser parles del gris "del tot depèn"?. En una era on tot queda en un extrem o un altre ,on els discursos són histriònics potser massa passionals, sí,estic amb tu, cal receptar-ne.I cal perdonar-se i perdonar a la resta,tal com ho va fer en Cash.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477