Entre arxius i museus

La història fa pòsit a còpia d’encadellar anys i vides. El rastre deixat pels seus protagonistes el trobem en els indrets on van moure els seus pensaments i les seves activitats. Demà, 27 de novembre, farà un any de la mort del Pere Canturri, l’home que tants pensaments i tantes coses va fer per mostrar-nos la història d’Andorra. Despert, observador, ple de curiositat pel passat, il·lusionat pel present i pel futur, incansable a l’hora de cercar en arxius i museus, i encara més incansable a l’hora de sortir a resseguir, per racons i raconades i a camp obert, els vestigis, les traces, els senyals, els rastres dels pobladors antics i els que en algun moment de la història andor­rana, vistosa com un gran cabdell fet de segles, van contribuir a fer-la. Arribades les primeres neus i en lluminosa tardor, els seus colors ens recorden les ensenyances de l’enyorat Pere Canturri arreu de les valls d’Andorra i en les del Pirineu veí. Li sentim la seva veu, ens miren els seus ulls, en els campanars romànics, en els porxos acollidors i senzills de les esglésies i esglesioles, en les pedres antigues, molt antigues, dotades d’ànima pels homes i dones de la prehistòria. I ens parla des dels seus escrits, obrats amb la cura de qui és conscient del valor de la paraula i dels fets preservats de desaparèixer, de fondre’s per sempre més i perdre’s en l’oblit. T’escoltem, t’hi sentim i t’hi sentirem, Pere.

La desaparició del llegat històric és una pèrdua irreparable, un buit i un silenci empobridor per a qualsevol societat. Les fites col·lectives, fruit de tantes generacions, tant de la que en va ser obradora com de les que successivament han fet per conservar-les i respectar-les, donen sentit i ens fan més entenedor i humà l’entorn immediat, el que ens toca viure. Per això és tanta la importància dels qui, dedicats a estudiar el passat, en fer-lo públic, en escriure’l, en explicar-lo, ens sadollen la curiositat i ens aviven la consciència.

Les lletres preliminars vénen a tomb per la jornada celebrada ahir divendres a Solsona, en el marc del Museu Diocesà i Comarcal, on trobem uns fons de prehistòria i d’època antiga de primera importància, aplegat pel qui, ara fa cents anys, fa ser l’ànima i actor del Musaeum Archaeologicum Diocesanum de Solsona, mossèn Joan Serra i Vilaró, un fill de Cardona dotat d’una enorme capacitat de treball en la investigació històrica i encara més en l’arqueologia, gràcies al qual sabem i tenim tanta informació i materials preservats, tant a Solsona com a Tarragona, on també va ser un puntal en els estudis i excavacions d’època romana.

A la trobada de Solsona, emmarcada en la IV Jornada de Museus i Patrimoni de l’Església a Catalunya, amb el títol Capellans erudits. Eclesiàstics al capdavant de l’acció patrimonial, museística i de recerca històrico-artística a Catalunya al segle XX, foren recordats protagonistes a l’ensems, mossèn Serra Vilaró, Manuel Trens, Pere Batlle, Joan Fusté, Ramon O’Callaghan, Josep Matamoros, Eduard Junyent, Jaume Marquès i, ens plau dir-ho, mossèn Pere Pujol i Tubau, arxiver Capitular d’Urgell, que ara també fa cent anys, encara jove, aquí a Andorra va estudiar i transcriure acuradament els documents de l’Arxiu de la Vall i que després, a la Seu d’Urgell, tanta feinada va fer en l’estudi i ordenació del seu importantíssim arxiu diocesà i capitular, l’avui Urgellensis Ecclesiae Archivia, com llegim en el seu nou emplaçament, en passar a fregar dels absis de la catedral de Santa Maria i de Sant Miquel. De mossèn Pere Pujol i de la seva fecunda tasca en pro de la història i l’art sacre del bisbat d’Urgell, ens en parlaren amb il·lustrada precisió, Clara Arbués, delegada de Patrimoni del bisbat d’Urgell i Carles Gascon, historiador i tècnic de patrimoni del Consell Comarcal de l’Alt Urgell. La seva exposició ens fa entendre, ens apropa i posiciona en tota la seva importància i, diguem-ho, en justa i merescuda memòria posada al dia, la figura principal de mossèn Pere Pujol en els estudis del secular bisbat d’Urgell. La seva estela va ser guia de posteriors estudiosos ja desapareguts, com el pare Cebrià Baraut, Prim Bertran o l’actual arxiver diocesà, mossèn Benigne Marquès, qui en manté, tan dignament, la torxa encesa.