Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Homenatge a Estanislau Sangrà Font

Discurs del president de l’Aesco en l’acte de reconeixement a l’exsíndic i exconseller al Consell General
Actualitzada 24/11/2016 a les 09:29
    Josep Marsal
Estem reunits aquí en aquest edifici símbol de la democràcia andorrana, resum i conclusió de la llarga història del nostre país, per tal de celebrar-hi un acte d’una gran importància: reconèixer un prohom andorrà que ha dedicat benèvolament amb determinació, amb sacrificis i molts encerts, una part important de la seva vida al seu país.
No és l’únic que ho ha fet, molts andorrans han seguit la mateixa via, i la quasi totalitat dels que estem aquí reunits hem obrat de manera similar, però en volíem homenatjar un de sol: ha estat Estanislau Sangrà Font. El conjunt de criteris objectius que la nostra associació ha utilitzat, perquè ens ajudessin a ser justos i imparcials en aquesta difícil selecció, han demostrat que era ell qui es mereixia el reconeixement.
Aquest lloc, aquesta sala magnífica, cedida gentilment per Sindicatura –aprofito per a trametre-li les més efusives gràcies en nom de l’Aesco–, situada al costat d’una altra casa emblemàtica, de la qual és successora, Casa de la Vall, on es va construir lentament i progressivament durant segles amb moltes dificultats però amb intel·ligència i tenacitat, no sols la democràcia sinó també la sobirania del nostre poble, és la que es mereixia l’Estanislau Sangrà per a ésser homenatjat.
S’ho mereixia car és efectivament en aquella casa que Estanislau Sangrà Font va desenvolupar la part més important de la tasca que li ha valgut aquest homenatge. Com a conseller, primer, i com a síndic, posteriorment. Allà va poder utilitzar totes les seves qualitats, que són nombroses. Allà va provar el seu amor per Andorra i pel poble andorrà.
Però ja abans, de jove, es va interessar pel desenvolupament del seu poble, el quart d’Escaldes, i va començar, com es deia llavors, a fer política. I ràpidament, com era de tradició en aquell temps, quan es tenia la intenció de participar a l’administració dels assumptes del país havies de fer les proves, primer, al poble on vivies, i l’any 1958 va ésser elegit membre del quart d’Escaldes-Engordany, part del comú d’Andorra, on va fer un mandat de quatre anys.
Però encara que sentís una verdadera passió pel seu poble, ho va demostrar també més tard quan va participar activament a la creació de la setena parròquia: la par­ròquia d’Escaldes-Engordany resultat de la divisió de la d’Andorra en dos: Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, no va perdre mai de vista que per ésser verdaderament útil al seu país s’havia d’ésser membre de l’assemblea on es prenien les decisions de caràcter nacional: el Consell General.
I allí va ésser elegit l’any 1968, sense haver assolit encara la creació de la parròquia, que no es va materialitzar fins deu anys més tard, l’any 1978. En el decurs d’aquest mandat que va durar fins al 1972, Sangrà va revelar, a més de les seves qualitats d’integritat, d’humilitat, d’organitzador, la més remarcable al meu entendre: malgrat fruir d’una posició social diguem-ne confortable, en les seves intervencions i en els seus actes, tot vetllant per la justícia, això sí, sempre va ésser guiat per la seva voluntat de protegir els més febles.
Aquesta actitud es va manifestar de manera evident en el moment de la creació de la Seguretat Social andorrana, realització que va dividir la nostra societat, suscitant una oposició acèrrima. Però el nostre homenatjat va fer front amb coratge i determinació a aquella posició desfavorable.
Un altre problema que també es va resoldre al mateix mandat amb la participació activa d’Estanislau Sangrà, on va aparèixer també aquesta faceta de la seva personalitat i que també va dividir la nostra societat, va ésser la concessió del dret de vot a les dones. El 4 de juliol del 1969 es va votar al Consell General. Però la solució no fou encara completa car el Consell informà favorablement de la proposta de concedir el dret de vot a la meitat de la població andorrana que encara no en fruïa, o sigui, la població femenina, però va informar negativament del dret a ésser elegides. En cada cas les decisions foren adoptades per majoria amb una forta oposició. Ja imagineu en quin costat se situà cada vegada Estanislau Sangrà.
Va tornar a ésser elegit l’any 1978 i durant el seu mandat de conseller, l’any 1979 fou elevat a la funció més alta de l’Estat: la Sindicatura.
Fou elegit síndic general, per unanimitat, però s’ha de subratllar, per a ésser precís, que la funció del síndic general en aquella època, malgrat la identitat de nom amb l’actual, reunia unes prerrogatives molt diferents, molt més àmplies: presidia el Consell General evidentment com actualment,però fruïa a més d’unes funcions heretades del Consell de la Terra: la representació, no sols del Consell, sinó també del poble andorrà. Era interlocutor d’aquest poble davant dels coprínceps.
I en un sistema institucional que no preveia l’existència d’un govern, ostentava també el poder executiu, era el responsable de l’execució de les decisions adoptades pel Consell General. Era assistit en aquesta missió des que la reforma Bedeaux del 1963 va dividir el Consell General en departaments, presidits cadascun per un conseller delegat, per aquests consellers delegats.
I aquí a la presidència de la junta de consellers delegats, com en tota la seva acció, va fer prova de la seva capacitat de conciliació, de la seva aptitud a considerar sempre l’interès general per sobre de les tendències partidistes que podien aparèixer en el si del Consell.
També va copsar, aquí a Sindicatura, que aquesta confusió entre poder executiu i poder legislatiu no podia continuar. No sols perquè no corresponia al que es practicava en els estats democràtics, però perquè era també un obstacle a la governabilitat del país. Com a solució va promoure les gestions prop dels delegats permanents i dels coprínceps per intentar de realitzar una reforma de les institucions destinada a corregir aquesta anomalia.
Amb aquesta intenció Sindicatura va anar fins a consultar un cap de Govern allunyat de les nostres fronteres, fet que garantia la seva imparcialitat, Brume Kreshki, canceller d’Àustria, que va delegar en un especialista, el Dr. Zemanech, perquè estudiés el problema. Acabada la seva feina redactà un informe, el famós informe Zemanech, molt aclaridor, que fou àmpliament utilitzat posteriorment. Fou utilitzat en l’ampli debat que animà el Consell i també, en les demandes dirigides als coprínceps a través dels delegats permanents i que desembocaren finalment, després de molt temps i de moltes peripècies, en la publicació, per aquests últims, d’un decret creant el primer Govern andorrà titular del poder executiu.
Aquesta reforma que tothom esperava fou però considerada pel poble superficial i incompleta, ràpidament qualificada de Reformeta va tenir una durada molt limitada.
Estanislau Sangrà fou elegit més vegades al Consell, fou també elegit, insisteixo sobre el mot elegit, car tots els altres membres eren nomenats, membre del primer Consell Superior de la Justícia de la nostra història, i allí com en tots els llocs per on passà va fer prova de la seva capacitat d’organitzador, de visió de futur, guiat sempre únicament per l’interès del país, intransigent enfront de la salvaguarda de la seva independència i de la democràcia.
Ja sé que us hauré defraudat: en un dia com avui hauria hagut de reproduir la dilatada carrera política i tota l’obra pública d’Estanislau Sangrà Font però les circumstàncies i les condicions essent les que són, potser m’hauria faltat espai per a escriure-la i temps per a llegir-ho.
M’he hagut de limitar, a través d’alguns actes, a fer aparèixer algunes de les seves qualitats, algunes facetes de la seva personalitat: la seva bonhomia, la seva andorranitat, el seu humanisme, que l’han induït a realitzar aquesta obra i que li han valgut aquest reconeixement que celebrem avui.
Per acabar em permetré formular un sol vot: que l’ Estanislau Sangrà Font serveixi de model als que ens governen i als que ens governaran.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477