De prínceps

Les llistes poden ser a grans trets obertes, tancades o lliures, un debat que sembla torna a Andor­ra de la mà dels Liberals. Bàsicament la diferència és si prioritzem l’elecció d’un partit o d’una persona. Però aquesta simplificació és molt perversa. Som fidels a un partit i a les seves idees independentment de l’equip? En comunitats petites com les nostres els noms que surten a les llistes poden ser decisius per triomfar. És més, els partits, com sabeu, fan les llistes comptant els vots i l’àmbit d’influència del candidat. Serem capaços de votar el partit si el seu candidat no ens agrada? I al revés, votaríem un candidat que lidera un partit contrari a les nostres idees? La veritat és que les diferències entre partits estan més diluïdes, quan arriben al poder practiquen polítiques molt similars, sobretot perquè qui mana és el mercat i no el govern. Els partits tenen un mecanisme feixuc i burocràtic que els fa inoperatius. Però també és cert que són la millor fórmula per estructurar un programa i potenciar unes idees comunes. La importància del líder és determinant. El líder ha de ser una persona amb magnetisme, verb fluid i dinàmic i que provoqui confiança i entusiasme. De líders n’hi ha pocs. La baixada als inferns de la política fa que els darrers anys proliferin les tesis més properes al ma­quia­vel·lisme, les que defensen que les qualitats d’un líder siguin les que perfectament recull El príncep. La intel·ligència, l’encant, la seducció i la manipulació. El líder, diu Maquiavel, s’ha de moure pels seus propis interessos, allò del fi justifica els mitjans, i l’ambició. Es veu que el maquiavel·lisme està de moda.