Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Paraula i vida

Quina és la clau de la teva vida cristiana?

Déu ens vol com a persones esperançades i esperançadores
Actualitzada 13/11/2016 a les 06:36
    Mossèn Pepe Chisvert
En clau tradicional s’arriba a la religió per herència familiar. En clau de fe el camí és escollit per una decisió personal i lliure. La religió pot convertir-se en una forma de pensar que s’acomoda a la meva vida, o bé en una forma de viure que em compromet personalment i socialment i em fa canviar la manera de pensar i de viure.
En clau religiosa la referència sóc jo i les meves necessitats o costums. En clau de fe la referència és Jesús i estic disposat a fer la seva voluntat fins i tot canviant els meus costums si cal. Les veritats poden convertir-se en simples doctrines que cal saber. Per a l’autèntic seguidor de Jesús l’única veritat és Jesús i l’escolta de la seva Paraula arriba al meu cor i em pot demanar canviar de camí. Puc ser un cristià que considera el culte com un conjunt de ritus als quals cal assistir, o per contra per a mi el culte és la celebració joiosa de l’experiència de Jesús en la meva vida. Puc considerar la Llei com un conjunt de normes que cal complir, o adonar-me que l’autèntica Llei del cristià és viure en l’amor real a Déu i al proïsme. L’Església pot ser per a mi una simple institució jurídica, o pot ser una comunitat viva de germans. La fe és per a mi una simple assegurança de vida, o és un do gratuït de Déu que celebro amb entusiasme amb totes les conseqüències pràctiques? Preguntem-nos: en quina clau se situa la meva vida cristiana, en la clau tradicional, o en la clau de la fe? Les lectures de la paraula de Déu ens parlen del final dels temps amb un estil apocalíptic propi de l’època, que no hem d’entendre al peu de la lletra. Tant l’evangeli com la primera lectura del profeta Malaquies ens parlen d’enfrontaments, divisions, guerres i destruccions catastròfiques. Malgrat això, l’important és el missatge positiu final que totes les lectures apocalíptiques tenen. Porten sempre un missatge d’esperança de salvació, no de condemnació. Ja està massa ple el món d’endevinaires catastròfics. El cristià ha de ser sempre portador d’esperança. Ha de confiar sempre en el Pare que ens estima, i mentrestant, no quedar-se de braços plegats, esperant passivament la fi del món com feien els fidels de l’església de Tessalònica. Pau els convida a treballar constantment per guanyar-se el pa de cada dia. És així com Déu ens vol, com a persones esperançades i esperançadores, conscients de la nostra missió de transformar aquest món fins convertir-lo en l’autèntic Regne de Déu. La fe no defalleix perquè la sosté l’esperança. Els cristians d’avui hem de ressaltar el valor de l’esperança en la vida cristiana. Solament el que espera en el Senyor manté ferma la seva fe, malgrat les dificultats que envolten el món d’avui. L’exemple dels cristians de Síria i de l’Iraq és impactant. Donen testimoniatge de la seva fe fins a la mort, perquè tenen posada la seva esperança en el Senyor. Però és l’amor a Déu el que encén la seva esperança. L’amor encén l’esperança i l’esperança brilla gràcies a l’amor.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477