Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
De la meva agenda

En Serni busca ser feliç

“La felicitat no la trobaràs en el sofà de casa. Vols ser feliç? Espavila’t”, clogué el mossèn
Actualitzada 13/11/2016 a les 06:37
En Serni era un noi que vivia amb els seus pares i germans en un poble de la ribera de la parròquia de Canillo. Era un noi de molt mal acontentar. Era el petit dels tres germans. El seu pare i la seva mare mai tingueren un no per a ell. Els pocs veïns del llogaret murmuraven: “Aquest nen ha estat sempre sobreprotegit.” Els pares consentien que el noi, enganxat a Internet, no baixés a sopar amb la família. La mare li pujava el plat a l’habitació. El noi acabava de complir els 15 anys. Quan el pare li demanava que l’ajudés a conrear les plantes de l’hort, era el fill qui deia que no, i s’hi girava d’esquena. Al Serni li encantava contemplar els animals del cor­ral. Però mai li passà pel cap ajudar la mare per donar-los el gra; ja no parlem de netejar les conilleres.
Al noi, fluix de caràcter, el bloquejà la crisi del creixement. A les postres del dinar del diumenge abocà a taula: “No sóc feliç en aquesta casa! No sóc feliç a l’escola! No sóc feliç en aquest poblet de mala mort!” La mare sanglotà immersa en una vall de llàgrimes. El pare la consolà dient-li que ja trobarien una sortida per a la nineta dels seus ulls que era el Serni. Els germans donaren un cop de puny a la taula i se n’anaren deixant la causa per perduda.
Quan hagué passat el cop de geni, el Serni es va commoure davant la pena de la mare. Els confià: “L’única cosa que vull és ser feliç. Vull ser jo mateix qui hagi de buscar la manera de ser feliç.” El pare li proposà de matricular-se a l’Escola Agrària del Pirineu, a Bellestar, a l’Alt Urgell, on podria seguir classe de conducció d’activitats fisicoesportives en el medi natural. El Serni ho acceptà amb il·lusió, fet que la mare cregué un miracle.
Al Serni li agradava el paratge de l’Alt Urgell. Per primera vegada se sentia alliberat dels afalacs dels pares. Trobava gust en l’anonimat. Els professors deien d’ell: “Tens cara de filòsof.” El corc de cercar la felicitat, en aquell ambient, esdevingué obsessió. En una de les estones llargues lliures que et dóna l’escola, el Serni s’acostà a un pagès que llaurava un camp costerut amb el tractor. Sense més ni més, li etziba: “Bon home, sou feliç?” L’home, tot sorprès per la pregunta, que no li havien fet mai a la vida, va rumiar uns moments i va respondre: “Que si sóc feliç? És clar que sí. Aquí em veus cansat i suat, llaurant el camp, però és el meu tresor. El blat que hi sembraré em donarà el pa per a la meva dona i els meus fills. El meu cor està content mentre faig la feina, perquè és el que haig de fer, i ho faig pels qui estimo.” El Serni s’assegué a l’ombra d’un pollancre i va anotar al diari la resposta del pagès. Li havia arribat al cor.
Amb aquestes, veié passar una dona amb un cistell acaramullat de rovellons, potes de rata, i algun cep. El Serni li va demanar: “Bona dona, sou feliç?” La dona va somriure d’orella a orella. “És clar que sóc feliç! Saps el que és arribar a casa amb aquest cistell de bolets i cuinar-los per a qui més estimo? Ni tot l’or del món pot comprar l’espurneig de joia dels ulls dels meus fills i marit. Em sento feliç de fer feliços els meus.”
En Serni, que es pensava que per ser feliç havies de tenir molts diners, donar-te tots els capricis que et vénen de gust i viure només per a un mateix fent el que et passa pels nassos, es quedà sorprès de les respostes d’aquella gent i no ho acabava de comprendre.
L’internat de l’escola tanca els caps de setmana. Amb sols un mes de classe havia quedat enrere la seva agressivitat. A Andorra la Vella, observà com un matrimoni de mitjana edat sortia dels magatzems Pyrénées carregat de paquets. S’oferí per ajudar-los. Els demanà: “Sou feliços?” “No”, li va respondre la senyora. “Feliç, ara que ho penso, no en sóc gaire. He estat treballant tot l’any per comprar un vestit, sabates noves, perfums... Tot és molt car. Ara estic il·lusionada. Després a casa ja em canso de tot. Saps què et dic, noi, que esmercem la vida treballant, comprant... i què?”
A l’escola de Ballestar, el Serni es féu amic del Jordi, ainista des dels set anys. El va convèncer perquè s’inscrigués a la Festa de la tardor dels grans d’AINA. En Serni, encuriosit, però tímidament, va anar AINA. El Cau Mossèn l’impressionà. Canvià l’interès de la castanyada per la seva pregunta obsessiva: “Mossèn, vós sou feliç?” “Sóc feliç –li respongué el mossèn amb una espontaneïtat que el desmanegar– i molt. La felicitat no és arribar al cim de l’èxit, ni tampoc de la santedat. La felicitat és caminar. El camí amb tarteres, rierols, esbarzers i també gaverneres... és la felicitat. La felicitat no la trobaràs en el sofà de casa. Vols ser feliç? Espavila’t”, clogué el mossèn.
“I quin és aquest camí?”, insistí el Serni.
El mossèn que preparava el sermó de la missa de Tots Sants, li mostrà l’Evangeli de sant Mateu, 5, 1-12: “Feliç el pobre d’esperit perquè el que té ho comparteix. Feliç l’humil perquè dóna la mà a tots. Feliç el qui no té vergonya de plorar, perquè trobarà sempre una espatlla on recolzar-se. Feliç el qui és compassiu, perquè trobarà el gaudi de la comunió. Feliç el qui sembra la pau, perquè recollirà pau per donar i vendre. Aquest és el Camí de la Felicitat.”
–Mossèn, inscriu-me a la Festa de la tardor, si et plau!
Et regalo, Serni, l’estampa de la meva Confident perquè la posis a la teva tauleta de nit. Ella féu el camí de Natzaret a Ain Karim per ajudar la seva cosina Isabel. Un camí de solidaritat, un camí d’amor, un camí de felicitat. La Mare de Déu de Meritxell amb el cant del Magnificat em recorda un dia rere l’altre: “El motor de la felicitat és estimar per estimar.”
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477