Foc i lloc
Carn o peix?
La democràcia s’està convertint en un ritual formal
Actualitzada 08/11/2016 a les 22:31
He rellegit aquests dies el testament polític que l’historiador anglès Tony Judt va escriure abans de morir. És el seu llibre El món no se’n surt. Un tractat sobre els malestars del present, que la col·lecció La Magrana va traduir el 2010, any de la seva mort a Nova York. Un bon historiador i intel·lectual, lúcid, honest i sòlid. Suggerent analista de la política de la nostra època.
Ve a tomb la seva lectura pel panorama polític a Espanya, més ben dit, a Europa, on s’hi pot aplicar directament “la insuportable lleugeresa de la política”, segons el títol del capítol central. Un aspecte més de la gran crisi moral d’Europa que destrueix –si no ha destruït ja– la socialdemocràcia europea i la seva defensa de la justícia social des del final de la Segona Guerra Mundial. El no és no és una veritat tautològica, però no política. El dogma neoliberal concretat en la dura política econòmica conservadora –l’austeritat– imposada per Berlín i Brussel·les va convertint el no és no en no és sí. Així, va col·lapsar el Pasok a Grècia i li ensenya el camí al PSOE. Tot és molt ràpid. Sembla ja utòpic continuar construint l’Estat del benestar. L’històric votant socialdemòcrata se’n va a partits i moviments més a l’esquerra a Grècia, Espanya, Irlanda, Alemanya, Suècia... o a partits d’extrema dreta a França, Àustria, Eslovàquia, Holanda, també a Alemanya i Finlàndia... De mica en mica el neoliberalisme, especialment aquests últims anys enmig de la globalització del mercat ara per ara sense control, va transformant –i persuadint– el no en un sí per mitjà de les desregularitzacions internes, les reduccions d’impostos i les privatitzacions de serveis públics amb retallades alhora de les despeses socials.
Ha entrat en crisi el concepte de democràcia. És la “postdemocràcia”, diu Jürgen Habermas, o la “democràcia façana o de closca buida”, segons Wolfgang Streeck. Sí, efectivament, els ciutadans votem cada quatre anys –o quatre vegades l’any–, però cada vegada apareix més clarament que els tecnòcrates de les grans corporacions i del sector financer, tancats a les seves cuines, van preparant els menús, els plats i les decisions, independentment de si has demanat, per votació, carn o peix.
Ve a tomb la seva lectura pel panorama polític a Espanya, més ben dit, a Europa, on s’hi pot aplicar directament “la insuportable lleugeresa de la política”, segons el títol del capítol central. Un aspecte més de la gran crisi moral d’Europa que destrueix –si no ha destruït ja– la socialdemocràcia europea i la seva defensa de la justícia social des del final de la Segona Guerra Mundial. El no és no és una veritat tautològica, però no política. El dogma neoliberal concretat en la dura política econòmica conservadora –l’austeritat– imposada per Berlín i Brussel·les va convertint el no és no en no és sí. Així, va col·lapsar el Pasok a Grècia i li ensenya el camí al PSOE. Tot és molt ràpid. Sembla ja utòpic continuar construint l’Estat del benestar. L’històric votant socialdemòcrata se’n va a partits i moviments més a l’esquerra a Grècia, Espanya, Irlanda, Alemanya, Suècia... o a partits d’extrema dreta a França, Àustria, Eslovàquia, Holanda, també a Alemanya i Finlàndia... De mica en mica el neoliberalisme, especialment aquests últims anys enmig de la globalització del mercat ara per ara sense control, va transformant –i persuadint– el no en un sí per mitjà de les desregularitzacions internes, les reduccions d’impostos i les privatitzacions de serveis públics amb retallades alhora de les despeses socials.
Ha entrat en crisi el concepte de democràcia. És la “postdemocràcia”, diu Jürgen Habermas, o la “democràcia façana o de closca buida”, segons Wolfgang Streeck. Sí, efectivament, els ciutadans votem cada quatre anys –o quatre vegades l’any–, però cada vegada apareix més clarament que els tecnòcrates de les grans corporacions i del sector financer, tancats a les seves cuines, van preparant els menús, els plats i les decisions, independentment de si has demanat, per votació, carn o peix.
Mentre el populatxo no triï als electors, (ja que s'imposen), mentre no hi hagi una llei de responsabilitat política, i la política estigui finançada pel capital econòmic de les grans corporacions, la política i la democràcia seran sent una farsa, 1 circ, un espectacle propi d'un circ romà, on tots estem convidats a presenciar tan lamentable espectacle .....
Respondre