Sé que és més important ser que tenir, però malgrat tot, tinc els armaris entaforats de coses que no faig servir mai. A casa meva no és pas un fet aïllat que et puguin caure els tàpers al cap quan obres un armari. No és que no estiguin endreçats, però hi deu haver alguna llei estranya de la física que explica –segur– perquè els objectes tenen tendència a caure quan se senten observats. Sobretot quan viuen amb estretor. És el que passa a la majoria de les cases, i no parlo només dels tàpers. Parlo de la gran quantitat de coses que guardem per si de cas i que –decididament– no hi caben, en unes cases que fa anys que no tenen ni golfes ni habitacions de mals endreços on deixar-les sense remordiments per a les generacions futures. Per això ens criden tant l’atenció aquests nous corrents filosòfics i socials que ens reporten a cambres zen, minimalistes. En blanc i sense res fora de lloc. Sense ni una mica de pols, perquè en aquests llocs ni tan sols la pols no gosa caure on no toca. I et compres algun d’aquests llibres que estan de moda que et proposen aplegar tot el que tens per acomiadar-te’n. Perquè quan treus de casa allò que és superflu, t’adones que tot flueix millor, que realment no calen vint samarretes quan només et poses les cinc que més t’agraden, i que realment no tindràs prou vides per gastar la sola de totes les sabates incòmodes però terriblement irresistibles que guardes. Els senyors de la indústria del consum que no pateixin. Jo abans de fer neteja faig un bon aprovisionament de tot, no sigui cas que m’esveri massa i després trobi a faltar alguna cosa.