Creat:

Actualitzat:

Deia la Txell Costa a l’entrevista de La Contra d’ahir que “hem de partir de la base que som perfectes, que ens haurien de pagar simplement per ser qui som, i per fer el que se’ns dóna bé”. Jo ja m’hi apunto, si és que hi ha algú disposat a pagar, que em sembla molt que no. No tinc cap motiu per dubtar de les capacitats de l’entrevistada, a qui desitjo que tot li vagi almenys tan bé com espera, però em fa l’efecte que confon allò que en diuen “pensament positiu” (malament quan cal posar cognoms a paraules com pensament, intel·ligència i altres de la mateixa família) amb l’autosuggestió, la qual cosa sol conduir a patacades antològiques. A banda que per molt que hom es consideri com l’ésser més meravellós de la història de la creació (com Cristiano Ronaldo, posem per cas) això tampoc no et garanteix que tothom et rigui les gràcies ni t’estalvia de la possibilitat de fracassar com a professional o com a persona. Tant de bo tothom pogués, com diu Costa, “muntar una empresa que ens faci feliços”, però la realitat és ben diferent i potser la pregunta a fer-se és per què hi ha tanta i tanta gent que treballa en feines que no els satisfan ni humanament ni econòmicament, i això si tenen la sort de trobar feina. Tanmateix, estic d’acord amb ella que “primer has de tenir clar què són per a tu l’èxit i la felicitat”. A força de cops i d’anys, he après que l’èxit consisteix sobretot a aixecar-te després de cada ensopegada (i si pot ser amb elegància, millor). Sobre la felicitat, en canvi, tinc més dubtes que certeses, tret d’allò que cantava l’Orquestra Plateria: “si tu no tienes felicidá / de sabio no tienes ná”.

tracking