Els errors de DA en el 'cas Mateu'

Demòcrates per Andorra ha tornat a situar-se en un nou escàndol polític, i ja van massa vegades en aquest any i mig de legislatura. Aquests darrers dies s’ha tornat a constatar el tarannà d’un partit que està únicament a la defensiva, parapetat darrere unes grans muralles i esperant que acabin de passar els temporals.

I és que el cas Mateu ha servit per a tornar a mostrar unes maneres de fer polítiques mancades d’ètica i ancorades en el passat i que sortosament avui en dia la ciutadania comença a no tolerar.

El síndic general va reconèixer que el cas l’havia conegut durant l’estiu. I no va fer res. Altres membres destacats de DA també han admès tenir coneixement d’unes informacions que apuntaven que l’actuació de la consellera podria tenir indicis d’una presumpta il·legalitat. I no van fer res a banda d’intentar evitar la seva difusió pública. El partit només es va mobilitzar quan els mitjans van treure a la llum els detalls del cas, cometent diversos errors greus.

El primer va ser no haver tractat internament el tema durant l’estiu, és a dir, al seu moment, mantenint l’esperança que, com en altres ocasions, el tema quedés enter­rat. Però aquest no ha estat l’únic error greu, sinó que n’han anat encadenant un darrere l’altre.

Segon gran error: donar suport incondicional a l’exconsellera sense tenir tota la informació i repetir l’argument que els taronja repeteixen fins a la sacietat quan se senten acorralats: l’oposició únicament té com a objectiu desgastar el Govern.

Tercer gran error: no fer cap

autocrítica ni reconèixer cap tipus d’actuació reprovable, ni tan sols a nivell moral i ètic.

Quart gran error: la dimissió de la consellera tal com s’ha produït, quant a la solitud de la posada en escena, ha semblat més aviat una expulsió que un acte de voluntat pròpia. Això demostra que els taronja han acabat reconeixent els tres anteriors i han intentat sortir de la situació el més discretament possible. En aquell moment calien explicacions i valentia.

Tot plegat han estat uns fets que no ajuden gens a millorar la percepció que tenen els ciutadans dels polítics. El paradoxal de tot plegat és que després ells mateixos es queixen (caldria veure si amb sinceritat) de l’augment de l’abstenció.