Tècniques 'polítiques'

No és que tingui cap tipus de filia o de vergonyosa fòbia pels polítics. Seria aberrant afirmar això perquè no podem oblidar que pel fet d’existir, de conviure, de participar o d’inhibir-se aparentment de la vida cívica ja som éssers polítics. Per tant malfiem-nos dels qui manifesten que no els interessa la política; pel fet de dir-ho ja fan política. I encara somric més quan escolto els qui diuen que només els interessa l’esport (és a dir, el futbol, per exemple) que s’ha convertit avui dia en un cau d’escurçons i de corrupció. És a dir, tots estem immersos en la política, els professionals, els qui en viuen, els qui no, els votats, els que voten, els que criden o els que callen.

Doncs bé, he rellegit darrerament un llibre, clàssic, d’Artur de Schopenhauer, el filòsof alemany, intitulat El arte de tener razón, en castellà, i que considero molt adient en els dies que vivim.

M’ha semblant interessant assenyalar alguns punts, aprofitables a Andorra, també a les nostres converses quotidianes i fins i tot a l’anomenat parlamentarisme que es practica, per exemple, al Consell General, de vegades. Ell, Schopenhauer, assenyala 38 estratègies intitulades de mala fe per debatre políticament.

En comentaré breument algunes, potser les més utilitzades arreu. Cal atordir, desconcertar l’adversari per mitjà de mots i mots (xerrameca) sense cap mena de sentit. A més, aconsella que els molts disbarats que s’expressen han de semblar “erudits i aprofundits”. Ho trobo genial, i no tan rar com sembla, només cal llegir premsa o escoltar televisions !

Afegeix, a més, que si convé o fa falta, i hom s’adona que l’adversari (enemics, els qualifiquen alguns...) és superior, passem sense solució de continuïtat a l’insult. Però cal “personalitzar-lo”, continua, i “cal ser ofensiu i grosser”, acaba. Déu n’hi do! Però jo no m’espanto perquè moltes de les coses que diuen els polítics (segons els media), per altra part també grollers, insultants i lluny de tota objectivitat, no són altra cosa que un reguitzell de mots com “vostè és un fill de...,” “vostè és roí i mala persona”, etc..., la qual cosa no significa que després es donin el bec.

Entre altres consells també afegeix que als interlocutors cal no donar-los arguments o recursos, més aviat recomana tergiversar, falsificar i aclaparar-los amb cites legals, reglaments, etc.

Tocar els punts dèbils de l’adversari és un dels suggeriments en el que més insisteix el filòsof. “Fer enfadar” l’adversari, a fi i efecte que no conservi la ment clara i no gaudeixi de les millors condicions per jutjar, és a dir, per analitzar fredament abans de prendre decisions de manera cor­recta.

I un consell molt maquia­vèl·lic consisteix a contraposar el gris al negre, no al blanc, i viceversa. Un exemple: que pugui escollir entre dues mesures per reactivar el treball o l’atur”, com si no hi haguessin més opinions. Tancar el màxim possible de sortides, en definitiva.

I un de molt clar, si el nostre interlocutor (adversari o enemic) està en camí de derrotar-nos, hem d’interrompre els seus arguments fins a la fi. Es tracta d’inter­rompre’l, fer-lo divagar, desviar el discurs a altres qüestions alienes al tema central.

No es tracta, per tant, de lluitar per la veritat, sinó de defensar les pròpies tesis. La dialèctica és pura esgrima i tant se val qui té la raó en la discussió, es tracta de tocar i parar, com a l’esgrima.

Indicacions per als polítics que malauradament escoltem gairebé diàriament, i que sovint es practiquen.

Cal afegir que Schopenhauer es va afartar d’aquestes estratègies. I no va voler publicar-les. Van editar-se quatre anys després de la seva mort.

Finalment, i segurament espantat pel que havia pensat i escrit, afirmava que només cal “discutir” amb els qui utilitzen raons i no amb els qui empren sentències inapel·lables.

Disbarats, grolleries, fins i tot falsedats, mitges veritats, mentides, subjectivitats conscients, tot el que faci falta mentre sonin a erudició, sapiència, informació objectiva, bones fonts, i immillorables citacions. I sobretot fer cabrejar l’adversari i insistir en aquesta situació quan l’adversari se sent tocat, la qual cosa s’adverteix de forma immediata.

Qui ens havia de dir que des del 1854 al 2016 pràcticament en el món “civilitzat” i de “democràcia normal” com diria algú, són aquestes pràctiques profusament utilitzades en les diatribes mediàtiques i el que és pitjor, en el si dels parlaments? Jo, modestament, tan de bo errés, també ho veig, a voltes, en el nostre Consell General. Potser em diran que sempre ha estat així i sempre succeirà, a Andorra i a tots els parlaments. Potser sí! En tot cas, amb menys agror que aquí, amb més sentit de l’humor, també del ridícul i amb més capacitat de faixar-se com en la boxa, sigui olímpica o estrictament espectacle comercial. Però em dol que s’utilitzin tan aquestes tècniques maldestres, quan es proclama per tots cantons el respecte a les persones i a les seves opinions, quan a la fi, tot plegat semblaria un simple joc dels disbarats. Tant a les guerres com a la pau, guanyar no significa sempre tenir raó. Oi?

Es podria aplicar a Andorra el que Stefan Zweig deia sobre el Renaixement?:

“Cada vegada que l’onada ascendeix massa ràpida i escarpada, cau com una cascada amb tanta més força. I així com en el nostre temps les noves conquestes, els prodigis de la tècnica, transformen el perfeccionament de l’organització en els més ter­ribles factors de destrucció, així també els elements del Renaixement i de l’humanisme que semblaven saludables es van transformar en verí mortífer”.

Esperem que no!