Tants caps, tants barrets

Cada cop que hi ha una manifestació multitudinària passa el mateix amb la xifra d’assistents: els organitzadors hi posen més pa que formatge; les autoritats polítiques sumen o resten participants segons si combreguen o no amb l’eslògan de la concentració; i els diferents cossos de policia acostumen a rebaixar la xifra que donen els convocants, de vegades fins a extrems inversemblants. Tot plegat donaria joc per fer broma uns quants dies, si no fos perquè a partidaris i contraris de l’esdeveniment els falta temps per agafar-se a la dada que més els convé i fer-la servir per construir discursos interessats, i sovint exaltats, que a força d’anar-los repetint hora rere hora s’acaben difonent com si fossin veritats contrastades. Tenim aparells capaços de comptar quants estels hi ha en una galàxia, però sembla que cap institució no és prou seriosa (o no té els ciutadans en prou consideració) com per prendre’s la molèstia de comptar amb un marge de fiabilitat acceptable quants manifestants hi ha en un tram de carrer. Fa uns set anys, una empresa espanyola va patentar un sistema de recompte força eficaç basat en l’anàlisi informàtica de centenars de fotografies, però com que les dades que obtenien en cada esdeveniment estaven sempre molt i molt per sota de les difoses als mitjans, tant per l’entitat organitzadora com per la policia, amb prou feines va resistir un parell d’anys abans d’haver de baixar la persiana. Es veu que en aquesta qüestió també passa allò que a ningú no li agrada sentir la veritat, i entre uns i altres segueixen, amb tot el desvergonyiment del món, fent dels recomptes una mena de concurs a veure qui la diu més grossa.