Nostàlgia

Alguns mitjans l’han interpretat com “un embolic”, però per a mi que ha estat un d’aquells lapsus que es donen quan sents una intensa nostàlgia per algun fet o instant concret del passat. El cas és que, arran de la possibilitat que el Tribunal Constitucional espanyol pugui suspendre o intervenir d’alguna manera el Parlament català i iniciar un procediment penal contra la presidenta Forcadell, el president del PP a Catalunya, Xavier García Albiol, va comparèixer davant els mitjans amb cara de dur uns calçotets dues talles inferiors i va deixar anar que el govern de la Generalitat ha aconseguit “allò que ni Franco va gosar fer: posar en risc l’autonomia i el futur de l’autogovern a Catalunya”, i es va quedar tan ample. Si hagués construït la frase amb un pronom indefinit, es podia haver entès com un disbarat més dels que acostuma a proferir aquest senyor per fer-se notar; però la nostàlgia ja les té, aquestes coses: et crea un desig íntim de tornar a viure aquells moments idealitzats de felicitat inenarrable del passat, els circuits neuronals acaben confonent desig amb realitat i acabes dient allò que penses realment però que mai no diries conscientment en públic. Almenys jo vull creure que ha anat així, perquè si resulta que ho ha dit conscientment, automàticament hauria de ser destituït de tots els càrrecs públics que ocupa i inhabilitat a perpetuïtat per ocupar-ne cap altre; en primer lloc, per ignorant; en segon lloc, per un presumpte delicte d’enaltiment del terrorisme, i tercer, i encara més important, per insultar tantes i tantes famílies que encara avui no han pogut superar el dol causat en aquells anys infames.