Creat:

Actualitzat:

Avui s’acaba l’Eurocopa 2016. “Ja era hora, gràcies a Déu, finalment...”, pensen alleujats els no afeccionats al futbol que durant tres setmanes han hagut de patir la invasió mediàtica de l’omnipresent torneig de seleccions. Aquesta munió de persones ha de saber que no estan soles. Molts afeccionats al futbol també respirem alleujats amb el final. El futbol amb majúscules ha brillat per la seva absència, excepció feta d’alguna llambregada puntual. Fent un paral·lelisme del tot incorrecte, la por a perdre ha estat la tònica dominant del torneig. Cert que a la fase de grups és habitual i si molt m’apressen fins i tot lícit jugar amb la calculadora posada. El problema és en els duels directes, a partir de setzens, la dinàmica no ha canviat, ans al contrari. Hem assistit impotents a patètics exercicis de supervivència que tenien com a únic objectiu arribar a la tanda de penals... I que la sort els afavorís. Partits de 90 o 120 minuts mortalment avor­rits i sense cap mena d’atractiu futbolístic. Per això tant rebombori? Tanta èpica barata? El pitjor és que els poquíssims equips que han proposat futbol no tan sols han estat eliminats per combinats gasius, sempre a la defensiva i amb el contraatac com a únic recurs, sinó que a més han rebut l’escarni dels mitjans –i no parlo d’Espanya–. El futbol té i tindrà un problema estructural greu mentre el reglament no evolucioni. Al segle XXI cap altre esport col·lectiu permet l’antijoc sistematitzat, la destrucció com a proposta. I que en surti beneficiat qui ho fa per davant de qui crea i proposa joc i espectacle. Avui hi ha una final, seria massa demanar que guanyes el futbol?

tracking