La sorprenent inversió de la corba

Cada matí, des de fa mesos, m’assaltava una mateixa pregunta. Després d’haver consultat la premsa, nacional i internacional, el mateix dubte em submergia. I no l’arribava a resoldre. Vaig demanar a nombrosos amics què n’opinaven. Però no em podien ajudar, tampoc tenien la resposta. Els nostres inter­rogants compartits es referien essencialment a les declaracions que els uns o els altres efectuen en els mitjans de premsa. Declaracions sovint, per no dir sempre, contradictòries, d’un dia a l’altre. Donaré uns quants exemples. Així, el dilluns, un, escandalitzat, considera que cal endurir els controls relatius a certes maneres de fer, que considera criticables. Quan s’anuncien, al cap d’uns dies, unes noves regles a aquest efecte, el mateix s’exclama que, actuant així, es vulnera de ple els pilars essencials de la democràcia. I ni fa esment de les seves precedents declaracions en sentit contrari. Altres fan una crida al consens i, una vegada aconseguit, tiren enrere, renegant de la seva paraula i criticant aquells que li havien fet cas. Per tant, la pregunta que no arribava a resoldre era molt simple. D’on vénen aquestes incoherències i contradiccions que no porten enlloc? Què motiva aquestes declaracions que tenen com a únic resultat una confusió extrema, que ningú arriba a entendre?
Ara bé, navegant per Internet, vaig creure trobar un principi de resposta: a la revista Intelligence, que acaba de publicar un estudi que posa en evidència una caiguda del quocient intel·lectual (Q. I.) mitjà, d’uns quatre punts entre el 1999 i el 2009. Aquesta constatació val per a nombrosos països, Noruega, Dinamarca, el Regne Unit, els Països Baixos, Austràlia i també Suècia, sense deixar de banda el nostre veí del nord. En un llibre recent, la biòloga Bàrbara Demeneis explica aquesta inversió de la corba, fins ara ascendent, per la pertorbació del sistema hormonal per una multitud de substàncies químiques, presents dins el nostre entorn i dins els nostres aliments.
Podria ser que la meva explicació no sigui del tot convincent, però m’agrada pensar que les absurditats que llegim, dia rere dia troben la seva causa en aquesta caiguda, i no en una voluntat deliberada de marejar la perdiu.