Dóna'm conversa, amiga

Abans viatjaves sol i trobaves d’altres viatgers solitaris que travessaven el món, sols pel plaer de caminar-lo, sense cap interès especial, sense cap sentiment de possessió perquè el temps del viatge era sagrat, quasi com una religió.

Veies gent que menjava sola, o que asseguda en una terrassa de qualsevol capvespre prenia notes en una llibreta, o potser llegia un llibre que venia a ser com un amic, el primer company de viatge amb qui compartir moltes hores. I, tot sovint, aixecaves la vista i mentre el sol s’enfonsava entre núvols no et costava trobar algú amb qui gaudir la mateixa immensitat. De vegades n’hi havia prou amb un somriure compartit; d’altres, parlaves una estona i guanyaves un d’aquells amics que ho són per sempre, però amb qui sols passes unes quantes hores perquè el destí us allunya i ja mai més us tornareu a trobar.

Ara els viatgers solitaris han canviat la seva fisonomia. Viuen amb els seus aparells, vivim absolutament connectats al món digital, no fos cas que es perdessin deixar una imatge a Instagram, el vídeo a Facebook, el missatge a Twitter o la parida a Periscope o a Snapchat per posar sols uns quants exemples.

El món digital és terroríficament social, quasi diria cosmopolita, però cada cop vivim més aïllats; més ficats en la nostra bombolla de confort i benestar. Hem arribat a un punt sense retorn on ja no sabem si el mòbil i l’ordinador ens connecten o ens desconnecten de la realitat. La que hauria de ser una eina útil es converteix en un esclavatge, tan pendents estem d’aquest tipus de dispositius!

S’imaginen per un moment que demà es descobrís, per culpa de les ones electromagnètiques, que l’ús d’aquests aparells és tan perillós com ho pot ser fumar o exposar-se a radiacions? Què faríem? Molta gent entraria en una zona de col·lapse i seguiria amb l’addicció, sense poder deslliurar-se del mòbil.

I en la nostra realitat, sense anar més lluny, entre l’ús adequat i equilibrat i l’absoluta dependència, sols existeix una lleu línia que molta gent ha creuat quasi sense adonar-se.

Viatjar és una bona manera de comprovar-ho. Vivim aïllats. Molt més aïllats que uns anys enrere. És fàcil tenir amics a Facebook, escoltar la teva musica favorita, mirar el món per les fotografies i la càmera del mòbil i, en canvi, no veure el desconegut que respira al teu costat...

És bonic viatjar i mirar-se als ulls. Explorar les persones i l’espai, sempre com una aventura. Sentir pessigolles a la panxa en apropar-se a algú. Viure l’altra persona sense dispositius pel mig. Sols una mirada i una conversa. Sentir la vibració, el to de veu: l’ expressió d’aquella persona que entra per primer cop a la nostra vida.