El 'profe' em té mania

Volem assabentar-nos de tot a partir de la premsa però alhora no volem que ens atabali cap periodista demanant-nos coses que no incumbeixen a ningú més que a nosaltres mateixos. Som capaços de pronunciar, en dues frases consecutives, un “És que aquests periodistes, ja se sap, s’ho inventen tot, parles amb ells i manipulen tot el que els hi dius!” i un “Heu sentit a la ràdio què volen fer amb la CASS?”. Ens indigna què es diu d’en Cinca però aplaudim que se sàpiga per fi de quin pal anava en Joan Pau Miquel. O ens bull la sang amb totes les mentides que es diuen d’en Joan Pau Miquel i ens alleuja, en canvi, que es publiqui tota la veritat sobre en Cinca. Tant és.

Amb la relació amb Catalunya, tres quarts del mateix. Som veïns, estiuegem a Cambrils o a l’Escala, baixem religiosament a omplir la nevera al mercat de la Seu o al Mercadona, contractem assessors catalans per pràcticament tots els ministeris i comissions legislatives, mirem de captar els seus diners via forfets d’esquí, perfums, segones residències o dipòsits bancaris, els hem fet la guitza mil i una vegades en matèria de política de residus, som més del Barça que ningú, hem importat Sant Jordi, opinem diàriament de política catalana, però ep!, si mai un català gosa parlar de nosaltres, ens hi tornem de manera irada, els enviem al seu poble, els recordem que són espanyols, els deixem ben clar que ells i nosaltres no tenim res a veure.

Si sumem les dues dèries, arribem al súmmum de l’infantilisme. Titllem d’intromissió que TV3 parli de nosaltres, dels nostres bancs o de la nostra aigua però ens indigna que no comentin les nostres bondats, que no ens expliquin amb detall quin temps farà per aquí (amb una càmera del temps a Vivand, per exemple) i que no parlin de la salvació del nostre equip de bàsquet. Volem ser alhora Estat intocable i comarca. I trobem finíssims els de Polònia quan se’n carden d’en Mas, de la CUP o de la Merkel però ens sembla de molt mal gust cada referència a Andorra. I tornem al cap del carrer: no tenim cap problema ni amb el periodisme ni amb Catalunya ni amb TV3, el tenim, simplement, amb la diversitat i amb la discrepància.