Llegia a l’edició d’ahir “el clam” de la presidenta de l’Associació de Familiars de Malalts Mentals, Rosa Lluís, perquè es promulgui una “llei d’igualtat; si no, malament”. I si sí tampoc no ens pensem que tot es resoldrà de la nit al dia. En primer lloc, perquè compartim amb els països de l’entorn el bonic costum de no obeir gaire les lleis; i en segon lloc, perquè hi ha problemes socials que no es poden solucionar per decret. Una llei d’igualtat pot ser una mesura pal·liativa, si més no des del moment que, paradoxalment, reconeix en un text legal el dret a la diversitat sense que això suposi cap mena de discriminació. Però cal, a més, un canvi social més profund i difícil, que passa per una educació que rebutgi hàbits que fins fa relativament poc temps eren considerats com a normals, i fins i tot com a signe d’una actitud lloable per part de certes mentalitats diguem-ne conservadores. Tanmateix, perquè una nova orientació educativa aconsegueixi posar remei al problema cal primer que els educadors (professors i pares) facin un examen a fons dels propis comportaments, per tal de corregir hàbits discriminatoris que, de tan assumits, ja ni ens adonem que els tenim. I alhora cal tenir present que tothom, en un moment o altre (sobretot en l’adolescència) i independentment de la seva formació, tendeix a adoptar una actitud diferenciadora com a mecanisme d’autoafirmació personal; i les conseqüències d’aquesta elecció, ens agradi o no, s’arrosseguen tota la vida. Evitar que l’opció individual per sentir-se diferent acabi esdevenint un factor d’hostilitat envers els que defensen opcions diverses és el veritable rerefons de la qüestió.

Creat:

Actualitzat:

tracking