Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar

Reviure Solanell

El repoblament d’un poble abandonat l’any 1972 a la vall de Castellbò
25/03/2012 a les 07:11
De la festa, n’espio les fotografies posades a internet i hi trobo cares contentes i ulls desperts, tants dels qui van anar-hi moguts per lligams de vida amb el poble o pels que hi eren portats per les ganes de reviure Solanell. D’aquesta realitat, del tornar l’alè a Solanell, n’és responsable el Saül Garreta i Puig, un jove arquitecte tarragoní disposat que el poble, abandonat des de l’any 1972, tingui un altre cop gent i vida permanent. De moment, les passes que ha fet són decidides i coratjoses, amb resultats prou evidents per fer-nos-en ressò públic, ja que notícies de repoblament no sovintegen al Pirineu, més aviat anem comptant i anotant en el calendari el degoteig del despoblament casa a casa, poc a poc però sense aturador. En aquest cas, tot al contrari, hem de parlar de repoblament i, encara més, de reconstrucció, un aspecte que fa encara més meritòria la iniciativa del Saül Garreta. Pot ser que Solanell no us sigui conegut, perquè no hi heu estat mai, o potser, sense haver-hi estat, en teniu el nom gravat a la memòria perquè l’heu sentit dir en la cançó El gall negre, feta per l’Agustinet de Pallerols, un xollador d’ovelles que a Solanell li va passar de sentir-se aquissat per mossèn Vidal, mentre xollaven fora l’església i ell volia que anessin al rosari. Diguem de passada que El gall negre s’ha convertit en cançó animosa i no hi ha grup de jovent cantaire de la Seu i de l’Urgellet que no l’entoni fent tabola a les rotllanes de les festes majors. Molts l’han après en les Trobades d’Acordionistes d’Arsèguel, on el Gaspar Viladomat, traspassat el darrer any, l’engegava cada estiu –i cada cop que algú la hi demanava– amb veu forta i posat ferreny, mirant-te el ulls com dient, a veure si l’aprens: “Un dia de Cinquagesma a Solanell mos va passar i un gall negre va sortir a la porta que ens volia fer agafar. Fora d’aquí, fora d’aquí, fora d’aquí, si no voleu venir al rosari, fora d’aquí, fora d’aquí, fora d’aquí, si al rosari no voleu venir.” I altre cop la tornada: “I un gall negre va sortir a la porta, mig en camisa mig en camisa, i un gall negre va sortir a la porta mig en camisa i ens va dir...” Precisament el caràcter de la cançó esdevinguda molt popular i el fet de tenir Solanell com a escenari porta en aquests moments l’Artur Blasco, estudiós del cançoner pirinenc i ànima dels acordionistes d’Arsèguel, a aplegar en un llibre la història de la cançó El gall negre i, animat pel moviment de recuperació de Solanell, també a deixar-ne constància de la del poble. Per als qui no hi heu estat, i per revifar la memòria dels qui heu tingut la sort d’arribar-hi, hem de situar-vos Solanell a la part solana de la vall de Castellbò, entre el mateix Castellbò i el Ras de Conques, o el Ras d’Ars, com n’hi vulgueu dir. Posat allà dalt, a mig aire de la serra, a 1.200 metres d’alçada, i vigilat pel cim de Mongetes i Roca Castellana, Solanell queda fora de les vies que enllacen els altres pobles de la vall. A Solanell hi arriba una pista forestal, un camí de carro obert els anys seixanta, quan també s’hi va pujar la llum. En el trajecte de poc més de cinc quilòmetres des de Castellbò, és precisament la línia que dibuixen els pals i les pilones de la llum la que uns porten amb la vista fins al poble, que d’altra manera costaria d’endevinar. Això és degut a l’ensorrament de la majoria de façanes de les cases que en quaranta anys, des del 1972, quan el darrer habitant, el masover de cal Gironi en va marxar, s’ha produït. Façanes i coberts que han baixat i han deixat al descobert els pilans i els embigats, la llosa negra i la terra roja que relliga les pedres dels murs i fa del conjunt de cases enrunades un poble mig ensorrat que de lluny es confon, ara a l’hivern, amb el color marronós de les rouredes despullades. Quan la verdor de la primavera i l’estiu hi arriba, Solanell destaca més en el paisatge, però a la vegada també es fan més punyents els escrotonaments de les parets, l’esbaldrament de les cases. Si us el mireu tot venint de Sendes pel camí de bast, us fareu idea de les mides del poble i de la importància de la seva trentena de cases, majoritàriament dedicades al bestiar, en el conjunt de la vall de Castellbò. Si teniu la bona pensada de treure-hi el cap, feu-ho aquests dies de pas de l’hivern a la primavera, passat el migdia, a primera hora de la tarda. Amb el dia ja més llarg, hi podeu pujar a peu des de Castellbò, pel camí vell recuperat per la brigada d’obres del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que aquí hi termena per la banda més occidental. Si hi pugeu en cotxe –la pista ho permet sense córrer gaire–, deixeu-lo avorat en el revolt sobtat que trobareu just en veure davant i una mica alt el poble. Hi acabereu d’arribar a peu en dos minuts. Si ho feu per la banda de sota, pel camí nou que mena a cal Gironi, el paller de la qual ja gairebé refet i arreglat pel Saül Garreta, en arribar-hi, atureu-vos un moment, respireu la solitud i digueu-vos a vosaltres mateixos amb el pensament i sabedors que sou davant d’un capgirell històric: “Quina alegria que Solanell pugui tornar a reviure.” Mireu el forn de pa obrat de nou i que fa dos diumenges va omplir de bones flaires el poble, i entreu a l’era de cal Gironi, casa ensorrada de la vostra dreta. Des d’aquí teniu una vista cap al sud llevantí de l’Alt Urgell, volant per sobre Montsec de Tost fins a la serra del Port del Comte. Després, sense pressa, aneu pujant i mireu cada racó, cada carrer, carreró, cada cor­ral, cada paller, cada cort. Trobareu encara rastres del dia a dia de les cases. Veureu els forns de pa, els finestrons de les finestres, els balcons, els fanals que pocs dels seus habitants van veure cremar de nit. Veureu els carrers, tallats a voltes a la penya viva, com els regatons del cóm, com els cellers. Si voleu arribar a Solanell pel camí vell, des del revolt seguiu pista amunt fins que s’estreny i us porta de fit a fit al poble. Des del camp que s’ajau a la dreta, la visió és completa i les carcasses de les runes somouen fins i tot el cor més avesat a veure estampes de pobles de muntanya abandonats. Però digueu-vos també: “Quina alegria que Solanell pugui tornar a reviure.” I seguiu i feu camí pels carrers. Tant si entreu per sota com pel camí vell, arribareu, una mica apartada, davant l’església de sant Julià, guiats pel campanar que ja veu com li entren els hiverns pel seu caputxó. Cementiri colgat d’esbarzers i la nau de l’església, amb la volta interior en-sor­rada però amb el llosat encara bé. Em diu el Saül que des del bisbat hi han aportat certa quantitat de diners per mirar que no acabi de caure i que sumats a l’ajuda d’altres hi seran destinats ben aviat. Deixant sant Julià a mà dreta, surt un camí que davalla suaument fins al cortal del Riu, abrigant-nos tota la raconada de la vall de Solanell, amb roures als fondals i pins foscos costa amunt, copsant la grandària i corpenta d’aquells serrats que foren pas i pastura de ramats durant segles, amb camins vells sotjats per homes de la prehistòria, per pastors, per càtars acollits a Castellbò, per gent de les valls de Sant Joan i de les valls d’Andorra, tant properes a Solanell. Que per molts anys, Saül Garreta i companyia, us hi puguem veure i ajudar.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477