D'Escaldes a Compostel·la

Durant la pandèmia vaig prometre que quan acabés tot allò faria el Camí de Sant Jaume des de la porta de casa meva i aquí estic, a menys de deu dies d’arribar.” En Micky Ramón té 46 anys i és infermer. Ha fet el Camí de Sant Jaume sis vegades, però aquesta és una de les més especials perquè l’ha començat, literalment, des de casa seva, Escaldes-Engordany. Una ruta que no li consta que hagi fet ningú. Després de 39 dies caminant i de diverses complicacions, causades sobretot perquè el camí que va des del Principat fins a la Seu d’Urgell no està gens indicat, està a punt d’arribar a Santiago de Compostel·la.

La casa on viu en Micky, a Escaldes, va ser el punt de partida del seu Camí de Sant Jaume i el primer segell que va rebre va ser al Centre d’Atenció Primària (CAP) de la seva parròquia, on treballa com a infermer. D’Escaldes va anar fins a la Seu d’Urgell i llavors va agafar el camí del Segre fins a Lleida. Un cop a Lleida va agafar el camí català fins a Saragossa, el camí de l’Ebre fins a Logronyo i ara mateix es troba fent el camí francès, que el portarà fins a Santiago de Compostel·la. Exactament, es troba travessant cap a Galícia. “La primera etapa, d’Escaldes fins a la Seu, ha estat la més complicada”, afirmava el pelegrí. La teoria és que el camí hauria d’estar traçat i a diverses parts de Canillo hi ha algunes indicacions. Aquestes, però, explicava en Micky, de sobte desapareixen. “A la Seu encara hi ha alguna indicació, però també es perden”, afegia. Davant la manca d’un camí traçat, per ubicar-se va utilitzar algunes indicacions que li van donar abans de sortir, el GPS i les rutes que es publiquen a través de Wikiloc. Tot i això, assegurava que s’ha perdut en moltes ocasions, ha caigut per barrancs, ha hagut de fer marxa enrere i fins i tot s’ha plantejat què estava fent allà. Finalment, ara està en el dia 39 dels 45 que dura el seu Camí de Sant Jaume.

El dia a dia d’un Pelegrí
En Micky comença el dia a les sis del matí i a dos quarts ja està caminant. Li agrada fer els primers quilòmetres en dejuni i és al cap de deu quilòmetres, més o menys, quan s’atura a algun poble per esmorzar. “De vegades m’aturo més aviat, altres més tard, depèn de si trobo algun poble proper”, narrava el pelegrí, tot subratllant que “el Camí de Sant Jaume és improvisar tota l’estona”. Un cop esmorza, segueix caminant fins al migdia, quan arriba a l’alberg o a l’hostal, i la tarda l’aprofita per rentar la roba, preparar la següent etapa, relacionar-se amb altres pelegrins i, sobretot, descansar.

“El camí són tres coses: la primera és caminar, la segona és conviure i la tercera és dormir”, assegurava en Micky, qui també destacava que la preparació més important a l’hora de fer el camí és la mental: “Físicament, pots tenir problemes, butllofes, ferides, cansament, però la ment és la que hi té el paper més essencial.” Obeint aquestes premisses, en Micky ha acabat sis camins i quasi un setè.