“Treballadors i empresaris hauran de fer renúncies”

Quina és la data de les eleccions?

No la sé. Una decisió d’aquestes característiques ha d’atendre l’interès general i ara no disposo de tots els elements que permetin dir-ne la data exacta.

De què depèn?

Bàsicament del treball parlamentari, que no està ni a l’abast meu ni al del Govern. Dependrà dels tempos de la llei del pressupost i de l’aprovació de projectes molt importants. Parlo de la reforma fiscal, la llei de biomedicina –que ha de donar cobertura al projecte de Grifols–, la llei de professions titulades, la llei marc de professions sanitàries. No hi ha cap circumstància d’extrema urgència per avançar les eleccions.

No hi ha cap aspecte tàctic?

Si prevalgués el tacticisme ja fa dies que s’haurien celebrat.

El balanç d’aquests 4 anys depèn del ral·li del final del mandat?

No. Ha estat una legislatura on malgrat la covid hi ha hagut un treball que ha estat prou contemporitzat i pausat. En les dues legislatures anteriors el final de mandat va ser un col·lapse absolut i es van haver de declarar d’urgència totes les lleis i ara no ha estat el cas. És mèrit de la majoria però també de l’oposició.

Se l’acusa d’haver abusat de l’ús d’extrema urgència. Introduirà el decret llei si torna a governar?

Hauria de modificar la Constitució i escometre una reforma només per això no té sentit. Ara, si es fes una reforma més global s’hauria de posar sobre la taula. El mecanisme d’extrema urgència és bastant àgil, tot i que el termini de ratificació dels coprínceps provoca que segons quina llei quedi desvirtuada per l’efecte crida. Dit això, no crec que n’haguem abusat, i entenc que no és el mecanisme idoni per a un treball parlamentari adequat i que pugui no agradar als consellers.

La crisi de l’habitatge també ha marcat la legislatura? Ha faltat planificació?

Aniria una mica més enllà. El que ha marcat la legislatura i les anteriors no és la crisi de l’habitatge, sinó la crisi del poder adquisitiu. El problema de l’habitatge no és un fenomen autòcton, sinó que s’està vivint a tots els països del nostre entorn i és molt difícil de resoldre. Amb les mesures que hem implementat es pot preservar la capacitat adquisitiva, però una part molt important de les despeses és l’habitatge. És veritat que aquí tenim un passiu.

Per tant, ha faltat planificació?

Assumeixo part de la responsabilitat. Ara bé, penso que el 100% no li correspon al Govern i menys a aquest Govern. Fins al 2015-16 hi havia excés d’oferta per la crisi del 2008 i el fet que una part de la població abandonés Andorra feia que els lloguers fossin competitius. Vam creure, aquí i arreu, que la problemàtica era cíclica i aquest va ser l’error. És una qüestió endèmica. Si ens haguéssim anticipat i ampliat el parc immobiliari públic 4 o 5 anys abans o haguéssim creat el fons publicoprivat ara tindríem millors eines.

Hi ha hagut prou diàleg amb els promotors?

Totes les mesures s’han intentat consensuar però hi ha interessos diametralment oposats i és impossible acontentar l’APBI i els arrendataris. Hi ha els que volen que prorroguem i fixem un topall als lloguers i els que volen llibertat absoluta. No hi ha terme mitjà i el posa el Govern.

I amb els comuns?

Tampoc. Hi ha hagut per part d’alguns comuns abdicació de les seves responsabilitats i ho he de dir així de clar. Fa temps que reivindico que aquesta és una problemàtica de país que també impacta en les competències dels comuns en matèria urbanística i tributària. La problemàtica no la resoldrem amb solucions miraculoses ni dogmàtiques. Aquí topem amb el PS, perquè es pensa que es resoldrà construint habitatge públic a preu assequible. I aquesta no és l’única palanca, sinó que s’ha d’incentivar que els privats també en facin. I per això ha de ser mínimament rendible.

Els 6.000 pisos buits són la solució?

No. Primer, parlar de 6.000 pisos buits és un mantra i una entelèquia. Després, pisos buits o que no s’utilitzin permanentment són dos conceptes diferents. N’hi ha molts que són segones residències, i el que no farem és expropiar perquè vivim en una economia de mercat que vol fomentar la seguretat jurídica i la inversió estrangera. La problemàtica és la manca d’oferta i una demanda cada cop més important, perquè la població creix i una part molt important dels pisos se n’ha anat a habitatges d’ús turístic, què és més rendible. Això s’ha acabat amb la moratòria de dos anys.

Com es fa compatible limitar el creixement i que la solució a l’habitatge sigui més construcció?

És compatible amb el creixement sostenible perquè les mesures de fre no impacten en els pisos que es destinin al lloguer. El problema de l’habitatge és que es construeix molt poc. Les úniques solucions passen per incrementar el parc immobiliari públic –que té límits perquè tenim la capacitat financera que tenim– i després incentivar els privats, que vol dir donar-los facilitats que estan a l’abast dels comuns. Vull destacar que n’hi ha alguns que se sumen més que d’altres.

Quins no se sumen?

Escaldes-Engordany.

La congelació dels lloguers es mantindrà?

La moratòria o la pròrroga forçosa dels arrendaments són mesures que estan empitjorant la situació perquè fan que el mercat sigui encara menys rendible. Però fins que no aconseguim incrementar substancialment l’oferta d’habitatge de lloguer i en conseqüència es moderin els preus ens veiem obligats a prorrogar-les. I això no està renyit amb el fet de poder valorar que s’incrementin els lloguer de manera raonable.

S’apujaran igualment els lloguers i els salaris?

[Silenci]. El mateix percentatge? No ho sé, però els lloguers no pujaran en cap cas més que els salaris. És la línia vermella.

Al Govern li va bé que la CEA i l’USdA no es posin d’acord amb l’increment dels salaris?

Al Govern el que li aniria millor és que es posessin d’acord. Cosa que en el moment actual és força improbable. Si al final no hi ha acord el Govern prendrà les decisions que sabem que no acabaran d’agradar ni als uns ni als altres, i és probable que sigui per franges, com l’any passat. Faríem una discriminació positiva.

El 6% és un IPC raonable?

No vull condicionar el diàleg social. Sí que vaig dir que un no-increment de salaris no es contempla. Ara bé, el 20% a quatre anys és demanar molt a la patronal.

Es pot posar en risc la cohesió social si no s’aplica la mateixa pujada al sector públic que al privat?

No, perquè no s’accentuarà la bretxa. Hi ha pocs salaris a l’administració per sobre del salari mitjà. Segurament els treballadors hi hauran de contribuir renunciant al fet que els salaris s’incrementin el mateix que el cost de la vida, i segurament els empresaris hauran de renunciar a una part dels beneficis malgrat que els comptes d’explotació no són per tirar coets.

Tancarà la reforma de les pensions?

Sí, i això no és gens electoralista. Preferiria perdre unes eleccions dient que es farà la reforma que no guanyar-les i després haver enganyat la ciutadania. Aquesta legislatura no es podia fer perquè hem estat immersos en la covid. Ara tothom ha d’assumir les seves responsabilitats.

La propera legislatura?

El primer any.

Quina reforma?

Les mesures seran les de l’informe de la CASS, que vull recordar que va rebre el suport del president dels pensionistes. Apujar cotitzacions –afectaran l’empresari i el treballador– i endarrerir l’edat de jubilació. Per això el que no es pot fer és augmentar la pressió fiscal amb les cotitzacions i incrementar l’IRPF o l’IS.

Passar els ingressos de la branca general a la de jubilació és una possibilitat?

No caurem en la demagògia del PS, fent creure que així se soluciona el problema, perquè, que ens expliquin com compensaran els diners que treuen d’un lloc per posar-los a l’altre. Si es vol fer així suposarà un increment de la pressió fiscal enorme tant per la via de l’IS com de l’IRPF.

Estem expulsant gent del país?

El problema de les pensions baixes no és només a Andorra i quant a l’habitatge, si vius a Madrid o a Barcelona no crec que el preu sigui millor.

Però hi ha alternatives.

Aquí també.

Fora del país.

Per què quan passa a Espanya i les persones han de fer una hora o hora i mitja de cua ens sembla absolutament normal i en el nostre cas ens esquincem les vestidures? Hem d’aspirar que tothom visqui dignament al país però és veritat que per una qüestió purament orogràfica Andorra té un límit quant al creixement.

Més enllà de Grifols, quins projectes de diversificació hi ha?

N’hi ha des del 2012. Sense la Llei d’inversió estrangera faria deu anys que estaríem en recessió. Però ha estat petita i molt concentrada en la construcció. Hem d’aspirar a una inversió menys quantitativa i més qualitativa.

Què vol dir?

Per exemple, la creació de petita indústria d’alt valor afegit. I això vindrà de la mà de la participació en el mercat europeu amb l’acord d’associació amb la UE. Ho veiem amb els projectes que se’ns venen a presentar, on tothom acaba demanant: hi haurà equivalència? Podrem exportar i reexportar des d’Andorra? Per tant, la diversificació que ja s’ha iniciat s’acabarà de consolidar amb l’acord i només amb l’acord d’associació.

Si l’acord és tan important, no li preocupa que hi hagi aquest recel entre la ciutadania?

És una de les principals preocupacions. Farem amb els actors econòmics i socials una trobada prèvia i posterior a cada ronda de negociació explicant fil per randa els annexos tractats i els posicionaments de les parts.

Es podrà conservar el monopoli d’Andorra Telecom?

Els monopolis són contraris als principis comunitaris i per tant requereix un arbitratge polític. Igual que la transitòria de trenta anys del tabac o el manteniment de FEDA. Serà molt més complicat perquè la qüestió de les telecomunicacions és simbòlica a la UE. Hi ha molts arguments per mantenir aquest operador públic exclusiu.

Amb relació a la lliure circulació de persones, com està la situació?

Volem un model de quotes similar al de Liechtenstein, que es diferencia poc de la realitat actual: control sistemàtic dels antecedents penals i amb algunes adaptacions a les funcions de policia administrativa. Hem de retenir cert control de la política migratòria si volem garantir el nivell de seguretat, malgrat que aquesta associació no agradi a la UE.

Mantindrà el referèndum?

El que han de tenir clar els ciutadans és que tindran l’última paraula. Mantindré el referèndum perquè és un compromís.

Hi ha una sensació general que DA té les eleccions mig guanyades. Ho comparteix?

No. Potser sí que sortim com a favorits, però no crec que estigui guanyat. També depèn del que s’entengui per guanyar; no tenim ni molt menys la majoria absoluta a tocar. Haurem de picar molta pedra per seguir al Govern, que seria el millor per al país, i recordar que les altres forces no serien capaces d’aportar solucions. És l’executiu de la pandèmia, pensa la gent, però no és veritat. S’han fet moltes coses. Hi ha un abans i un després en cultura, educació o afers socials. També en projectes com l’heliport, les línies regulars a l’aeroport, el projecte de Grifols, el multifuncional, el casino... O la tasca ingent en matèria financera. I tot en quatre anys.

Com afronta DA les eleccions?

El primer que hem de tenir clar és que som el pal de paller i reivindicar el projecte que s’ha implementat. Que no vol dir que fem una llista endèmica, sinó que podem incorporar persones i perfils independents que vagin des de la socialdemocràcia al liberalisme fins al democratacristià. A nivell territorial s’ha de fer una reflexió desigual en funció de la parròquia i de l’statu quo. On vàrem guanyar malgrat que la principal força d’oposició es va aliar amb un partit amb qui no compartia res ideològicament hem de reivindicar els dos consellers. A Encamp, Canillo i Ordino, on és aconsellable sumar i fer pactes, hem de tenir els dos titulars de la candidatura.

I a Andorra la Vella i Escaldes?

A les parròquies on vàrem perdre a conseqüència d’aquell pacte, perquè si no hauríem guanyat, haurem d’intentar recuperar com a mínim un conseller. Tinc tendència a pactar amb els que hem governat. Es diguin Acció o Liberals. Si és compatible, millor. Si no, ja prendrem decisions.

Els dos alhora?

Per molt que ara hi hagi voluntat de marcar diferències, tantes no en deuen tenir si fa quatre dies estaven a la mateixa formació. I encara que uns diuen que són de centreesquerra i els altres de dreta, aquestes diferències també són pròpies de la nostra formació política. Per tant, no hauria de suposar cap problema i si ho suposa és que es posen per davant els personalismes.

No li preocupa el gir més conservador de L’A?

El que pugui dir jo o Cabanes o Pallarés no té tanta importància, el que compta és el que es plasmarà als programes electorals. Una de les coses bones d’aquest Govern va ser pactar primer el programa i després les persones.

I Concòrdia, el preocupa?

No em preocupa, crec que és positiu. Recullen el sentiment d’una part de la ciutadania sobre determinades qüestions. És la constatació que la socialdemocràcia a través del PS no té la capacitat d’aglutinar ni un projecte atractiu. Les novetats són molt llamineres però hem de veure com evolucionen i amb qui compten.

Els va mencionar al debat.

No era tant per ells sinó per la volada que se’ls està donant. De la mateixa manera que no s’havia d’exacerbar la importància de Carine Montaner tampoc ho havíem de fer amb Concòrdia.

‘Andorra pels andorrans’, què en pensa?

No m’agrada gens i crec que pot tenir una connotació molt perillosa. Jo no atribueixo aquesta frase a Concòrdia. Entre aquest lema i la xenofòbia no hi ha gaire distància i és una entelèquia. Altra cosa és que haguem d’introduir determinats mecanismes correctors de la inversió estrangera o de les residències passives. Per mi, andorrà és tot aquell que viu i treballa a Andorra.

En l’actual conjuntura, no hauria preferit avançar les eleccions?

Des d’una perspectiva electoralista potser sí, però no ho tinc tan clar. El que sí que tinc clar és que des d’una perspectiva de l’interès general l’estabilitat que tenim ara és cabdal i necessària per fer front als reptes. Estic content de no haver-les avançat.