Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats
Una manifestació pel dret a l'avortament.
Fernando Galindo
. va dir..
No és una creença és un fet científic, perque si no parametrizem les coses entrem en la subjectivitat.
Aqui el debat és mes aviat ètic o filosòfic on entren les creençes de cadascú i els punts de vista.
Com que la mare és una maquina de parir i dona igual el que ella pensi, perquè un embrió te drets ara... sense pensar el perque de la decisió (ha sigut violada o altres supòsits que ja coneixeu prou bé) que no és fàcil i està consensuada per un equip mèdic.
com? va dir..
Començant pel final:
Per a vostè la vida humana pot sorgir en un moment o característiques concretes. Però això és una creença.
Explico el perquè:
Jo li parlo de realitats evidents, és a dir, que es veuen sense necessitat de creença o raonament posterior: la pura existència.
Un ésser que des del primer instant gaudeix d'ADN diferenciat i individual, i que, igual que un adolescent, té totes les potències físiques i intel·lectuals, però estan en desenvolupament.
Que acceptem que un nivell de desenvolupament és òptim per ser avortat i un altre no, no és una realitat evident ni filosòficament ni cientificament, (descriu característiques però no pot definir que és ser un humà).
Per això, agafar la realitat cientifica i subsumir-la a la nostra filosofia, és adaptar la realitat a la nostra visió del món. Això són creences.
Abundaria en els meus arguments per rebatre els altres punts, però temo que seria avorridament reiteratiu.
“De manera subtil” quina pallassada !
A veure si us n'assabenteu d'una vegada DA, preferim conservar el país amb les seves institucions, que permetre l'avortament, encara que això no faci el modernet que tant us entusiasma !
Dembé va dir..
Lamento profundament que aquesta nena no tingui la vida que jo desitjaria per a ella o pels seus pares.
Però que un humà no compleixi els requisits o estàndards que altres considerem perquè la seva vida sigui digna, no la fa menys mereixedora del dret a néixer.
Dembé va dir..
Correcte Dembé, una desgràcia i sincerament això no és viure, és allargar lo que és un patiment continu.
Per desgràcia la natura no és justa, un pesam a la familia.
. va dir..
Primer, la mare aquí és l'esser més feble, és qui ha de patir tot el procès no ens oblidem (juntament amb el pare si no és cap violació clar), i és pertant el primer paràgraf queda com demagogia, perdoni que li digui.
Segon, un embrió fins a X semanes (quan encara és viable un avortament) bo és cap nadó, no vull semblar insensible però no és mes que un conjunt de cèl•lules no te cap consicència bi res per l'estil.
Tercer, jo mai he dit que un embrió sigui un paràsit, ha de millorar la comprensió lectora. No faci ús de falàlacies per defensar els seus arguments.
Per últim, vostè diu que observa la realitat i que no té creences, ambigu quan defensa una idea, per tant una creença en algo, la realitat és més crua de la que podem arribar a discutir a aquí per tant srmpre hi ha algo de subjectivitat en les seves observacions.
Per mí la vida humana és quan l' individu cobra conciència i ja està format, perque si ho mirem desde un altre punt de vista cada dia fariem genocidis oi?
Tinc un amic q la selva filla viu a un llit fa 14 anys,aixo es vida ? la nena no parla no es comunica 24 hores pendent de ella...q fácil es parlar ,el Patiment de ella Dels pares dels germans aixo no es important? Com diu un conegut "q bonitos son los niños de los demás"
Respondre
com? va dir..
Defensar la vida de l'ésser humà més feble, no vol dir prrescindir de la mare. No li diré que fa servir demagògia. Crec que no ho vol fer.
Però que la mare pateixi o tingui problemes, no se soluciona matant el nadó, (més fàcil i econòmic si és, no ho dubto).
Vostè parla des de les seves creences sobre el punt que passa de ser un paràsit per ser un humà, i amb això tenir drets.
Jo no tinc creences.
Jo observo realitats.
La vida és un continu des de la seva aparició fins a la seva mort. Diferents etapes amb característiques a què donem diferents noms. Atorgar un dret de vida o mort a alguna és més enllà de perillós.
. va dir..
Un embrió, no té consiència (passades unes setmanes si, però llavors l avortament és inviable), la frase que dieu de drets es demagogia de la barata, pròpia del discurs "pro vida i la mare me la sua".
Llavors la mare no té dret a viure oi? en un estat inicial hi ha un no nascut (evidenment tot anterior al part, però us deixeu matissos), però no es cap individu, que ha de decidir?
la mare drets, no... un teòric no nascut si? i els suposits que ho comporten no importen?
com? va dir..No és una creença és un fet científic, perque si no parametrizem les coses entrem en la subjectivitat.
RespondreAqui el debat és mes aviat ètic o filosòfic on entren les creençes de cadascú i els punts de vista.
Com que la mare és una maquina de parir i dona igual el que ella pensi, perquè un embrió te drets ara... sense pensar el perque de la decisió (ha sigut violada o altres supòsits que ja coneixeu prou bé) que no és fàcil i està consensuada per un equip mèdic.
Al primer paràgraf em diu que és ciència i al segon que és creença.
Perquè no hi entrin creences, quedem-nos amb realitats evidents: l'existència és clara.
La resta són afegits. I no podem fonamentar la sentència de vida o mort en creences o possibilitats.
Encara que sigui pel pur principi "in dubio pro reo" que mereix tot acusat.
Més si la condemna és a mort.
Tot això sense oblidar els patiments i circumstàncies difícils de cada mare en cada situació.
Arreglem cada tema.