Aïllats per les fronteres

Situacions similars com les viscudes fa uns mesos n’hem tingut diverses. Incertesa, nervis, tancament dels comerços i de les fronteres. Al llarg del segle XX i amb un període que no arriba als quaranta anys, el Principat va registrar tres tancaments als accessos al país, alguns de més perllongats en el temps i d’altres que van durar alguns dies. Les dates assenyalades són 1918, 1944-1945 i l’any 1957. Tot i això, també hi ha documentades restriccions molt severes, tot i que no es va arribar a la prohibició d’entrada o de sortida.

Abans d’explicar cada cas, però, cal entendre d’on prové el concepte de frontera com el coneixem avui en dia. Ens hem de remuntar a mitjan segle XVII durant la pandèmia de la pesta. A la banda sud del país es va construir el conegut Portal de Sant Julià, una porta d’entrada al país que servia per bloquejar el pas de les persones que venien d’Espanya i que podien estar contagiades. També, tenint en compte que eren períodes de guerra, servia per controlar els malfactors. Fins llavors, el riu Runer era un límit territorial entre els dos països.

“Una junta de sanitat actuarà acada parròquia. S’han nomenat vigilants al Pas, Incles, el Serrat i Arinsal per fer complir l’aïllament. En cas que algú es burli de la vigilància serà obligat a fer una quarantena en els lazaretos que s’habilitaran”, 3 de març de 1918. Aquesta és la primera vegada que, fa poc més de cent anys, es va prohibir entrar i sortir del Principat sense permís.

La grip espanyola atacava fortament els dos costats, als inicis de la pandèmia sobretot a França, i les autoritats andorranes volien evitar el contagi a les valls. Una situació que es va allargar fins a l’any 1920, ja que el virus va acabar matant 40 milions de persones a tot del món. I com ha passat amb el coronavirus, els comerços i les importacions i exportacions van ser atacades fortament, cosa que va dificultar la subsistència. En la notificació del març del 1918 també s’especifica que “es prohibeix als fabricants de tabac vendre partides a l’engròs, a fi d’evitar que els contrabandistes puguin burlar la prohibició”.

Esclaten les bombes, les famílies i guerrillers fugen per les muntanyes i el Principat es converteix en un lloc de pas. Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) les conseqüències per als andorrans són greus. La transhumància es veu molt afectada perquè necessitaven baixar a la Seu i es necessitaven permisos especials per accedir-hi. I algunes vegades no s’acceptaven.

Comencen a faltar cereals i farina. Fins i tot s’ha de racionar la gasolina. El contraban s’incrementa perquè es necessita exportar el que convingués. I arriba la Segona Guerra Mundial. A partir del 1942 l’accés queda bloquejat des de l’Hospitalet-près-l’Andorre per evitar el pas d’aviadors, desertors, jueus, etc., tot i que molts d’ells aconsegueixen passar. El setembre de 1944 fins a l’abril del 1945, a més, l’hispanoandorrana queda bloquejada per la presència dels maquis, guerrillers opositors al règim franquista. En termes generals, doncs, parlem d’un temps on les entrades i sortides eren molt difícils, fet que va provocar que els síndics, a proposta del Consell General, haguessin de negociar constantment amb les autoritats franceses i franquistes per abastir la població d’aliments.

El 1957, malgrat que hi ha poca documentació, la frontera espanyola també va tancar uns dies. Els indicis tenen a veure per un motiu comercial i el creixement de l’economia andorrana, la qual cosa provoca un increment del contraban. Se sap que la prohibició va durar pocs dies, menys d’una setmana. Entrats als anys setanta els nombrosos atemptats del grup terrorista ETA fan esclatar les alarmes constantment a la frontera del riu Runer. Si bé és cert que no estem parlant de tancaments com a tals, sí que hi ha controls molt estrictes cada vegada que hi ha un atemptat. Aquestes eren restriccions severes amb bloquejos que podien durar bastantes hores per detectar possibles fugides dels terroristes.

Així, malgrat que els contextos històrics i les èpoques siguin diferents, hi ha paral·lelismes amb la pandèmia de la Covid-19. A part de la necessitat d’abastiment, també hi ha documentada l’ocupació hotelera de mitjan segle XX. Les pensions que hi havia van quedar pràcticament obsoletes, cosa que dificultava continuar amb el negoci i, en alguns casos, entre període de guerres, es donaven aliments i allotjament gratuïtament a persones que fugien de la guerra per les valls. Les dificultats d’ocupació, doncs, tot i ser a un altre nivell, també van existir.

I les festes majors, què passava amb elles? Enguany hem vist les celebracions alterades i fins i tot, la de la capital, suspesa. Als anys trenta les festes majors es duien a terme igualment malgrat que les condicions no fossin les més idònies. A Canillo, per exemple, l’any 1935 hi ha una disputa entre els organitzadors per efectuar els pagaments de les festes. El 1936 a Andorra la Vella hi ha diferents actes, entre ells audicions de sardanes. S’ha d’entendre, però, que aquestes no tenen res a veure amb les d’ara, que molts grups musicals i dansaires venen de fora i es necessiten grans infraestructures per dur-les a terme. Les reunions eren entre veïns i familiars amb actes populars i que no emprenien una forma que només es quedés centrada a potenciar el turisme.

La història ens diu que hi ha hagut moltes vegades períodes d’incertesa però que malgrat tot, Andorra ha seguit sempre endavant.