x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA

Abraçades en espera

L’aixecament de les restriccions de mobilitat ha permès, tres mesos després, donar peu als anhelats retrobaments familiars de persones que han viscut la pandèmia en països diferents. L’emoció de tornar a sentir el contacte presencial es valora més que mai.
Retencions a la frontera després d'aixecar-se les restriccions de mobilitat.

Abraçades en espera

Retencions a la frontera després d'aixecar-se les restriccions de mobilitat.

Fernando Galindo
Actualitzada 21/06/2020 a les 13:53
Les videotrucades han estat el flotador per a escurçar la distància emocional entre famílies que, durant la pandèmia, han vist accentuat l’allunyament físic de viure en dos països diferents. Amb tot, l’aixecament de les restriccions a les fronteres obre la porta que, tres mesos després, éssers estimats puguin retrobar-se i gaudir del tan anhelat contacte presencial.
“Mai havia estat tres mesos sense veure-les. Ni quan estudiava a la universitat”, sosté l’Alba Puigcercós, una jove de 23 anys qui fa una setmana va poder tornar a veure les seves àvies: una de 93 anys de la Seu d’Urgell i l’altra de 97 anys d’Organyà. Precisament, amb aquesta última, l’Alba lamenta el fet de no haver pogut celebrar l’aniversari de la seva padrina el 14 de maig passat. Acostumada a fer almenys una visita setmanal, afirma que aquests tres mesos “han estat molt durs”. “Ja no pateixes per si agafen la malaltia, sinó directament per si no les tornes a veure”, afegeix. No obstant, l’Alba va poder veure la llum al final del túnel el 13 de juny passat, l’endemà que Espanya permetés l’entrada de residents al seu país. “Les dues es van emocionar molt”, descriu. En el cas de la padrina de la Seu d’Urgell, l’Alba recorda com a anècdota l’acte reflex “quasi inconscient” de la seva àvia, que va apartar-se en veure-la. “Ella em va dir que no es podien fer abraçades, però hi ha un moment que l’amor ho pot tot. És inevitable anar a veure un familiar que no veus des de fa tant de temps i abraçar-lo. Arriba un punt que predominen els sentiments abans que el perill”, reflexiona l’Alba. Malgrat la por d’estar en contacte amb un col·lectiu de risc davant del virus, la jove expressa que tenia la tranquil·litat d’haver-se realitzat prèviament una PCR en què havia donat negatiu. “Com a experiència de vida aprens a valorar més passar temps amb elles perquè existeix el risc de perdre-les”, resumeix.
Per la seva banda, la Consol Giménez, de 71 anys d’edat i veïna d’Encamp des de fa més de 50 anys, ha viscut en solitud el confinament. “Ho he passat malament perquè soc una persona molt familiar i he estat 36 dies sense sortir de casa. Fins que no ens van donar permís per anar a caminar no em vaig animar una mica”, assegura. En el seu cas, és la filla més gran d’una família de deu germans que, excepte ella, viuen a la zona de Lleida. “Ens comunicàvem per WhatsApp però això no era suficient perquè jo me’ls estimo molt”, considera la Consol, qui diu encara té moments en què està enfonsada. “De tant estimar la meva família és com si estigués enfadada amb el món. I és una rucada, perquè després ja m’anirà passant”, manifesta la Consol.
Tot i que legalment ja té llibertat per desplaçar-se pel territori espanyol, encara no ha fixat una data de retorn a terres lleidatanes. “Tots estan esperant que baixi i jo en tinc moltes ganes però encara m’esperaré una mica. Tinc una mica de respecte, Lleida ha estat un dels punts forts del virus”, assenyala la Consol. A més, una circumstància que la fa anar amb peus de plom és que ella és considerada població de risc a l’haver-se operat dos cops del cor. “Durant aquest temps m’he cuidat molt per no agafar el virus. Soc una persona que tinc molt respecte quan surto al carrer”, puntualitza.
En darrer lloc, l’Estefania Gracia, de 27 anys, és nascuda a la Seu d’Urgell i des de fa quasi un lustre viu a Andorra. Malgrat ser a només 20 quilòmetres de la seva família, no va ser fins a la setmana passada que va creuar la frontera, això sí, amb dues hores de cua. “Em va fer il·lusió i tot, estava nerviosa quan vaig passar per la duana”, explica. A més, incideix en la frustració de “saber que els tens tan a prop i no poder anar a veure’ls”.
El moment d’entrar per la porta de casa recorda que va ser “molt emocionant”. “És com dir, per fi”, remarca l’Estefania, qui declara que aquesta ha estat la vegada que ha estat més temps sense veure els seus pares. “Tot està igual però t’ho mires amb més estima”, assenyala. En el seu cas, una de les coses que més ha trobat a faltar són els dinars familiars del diumenge. Precisament, just fa una setmana va poder bufar les espelmes de l’aniversari de la seva mare, quelcom que encara va fer més emotiu el retrobament. D’aquesta experiència, n’extreu la lliçó “d’aprofitar els moments” i “estar una mica menys pendent del mòbil” a l’hora de quedar amb un ésser estimat.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts