x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Reportatge

Dol sense comiat

Les víctimes causades pel coronavirus han perdut la vida allunyades del seu entorn més proper. Les famílies relaten la cruesa que suposa perdre un ésser estimat sense poder mantenir cap mena de contacte físic i amb l’absència d’un acomiadament digne.
Minut de silenci en memòria de les 51 víctimes de covid-19

Passar el dol sense comiat

Minut de silenci en memòria de les 51 víctimes de covid-19

Fernando Galindo
Actualitzada 04/06/2020 a les 10:42
Darrere de les xifres de defuncions per coronavirus hi ha hagut 51 processos de dol que s’han vist alterats. La cruesa de la pandèmia ha aïllat les víctimes dels seus éssers estimats, els quals no han pogut vessar el seu caliu en el tram final de vida del difunt ni tampoc acomiadar-se dignament després de la mort. Des de la detecció dels primers símptomes relacionats amb la Covid-19 fins a l’institucional minut de silenci d’ahir ha transcorregut un temps difícilment reparable per a cadascun dels familiars. A partir de sis testimonis, el Diari intenta reconstruir relats humans que han quedat orfes de comprensió i acceptació.
El 13 de març passat es van restringir de visites a centres sociosanitaris. Des de llavors, l’Esteve Pinós no va poder tornar a veure el seu pare, resident d’El Cedre. Un dia abans, al seu progenitor l’havien diagnosticat com a positiu. “Ens donaven un part cada dos dies i els metges anaven canviant, mai era el mateix. A El Cedre estaven tan col·lapsats que a vegades havíem estat dues hores esperant per agafar línia”, descriu. A la trucada “ens donaven la informació amb comptagotes, havíem d’estirar les notícies”, declara l’Esteve, qui assegura que durant les dues setmanes que el seu pare va estar ingressat a El Cedre no va poder arribar a realitzar mai cap videotrucada. “El tractament amb els primers difunts no ha estat el mateix que els últims”, considera amb referència al fet que durant les primeres setmanes encara no hi havia desenvolupat un nítid protocol d’actuació amb els malalts.
Així doncs, durant les dues setmanes que la vida del seu pare, de 89 anys, va agonitzar, opina que “l’atenció dels metges amb l’entorn familiar ha deixat molt a desitjar”. “No es fan a la idea del mal que hi pot haver darrere”, sentencia. A tot això, subratlla que el patiment de la seva mare, i esposa del difunt, va ser encara més profund després d’haver patit un infart el desembre passat. En aquest sentit, l’Esteve és conscient que el seu pare, que tenia un elevat grau de dependència, “estava a les últimes”, però admet la seva impotència per “la incomunicació total” i pel fet de “no haver-lo acompanyat a la mort en cap moment”. Per a més inri, lamenta el “buit” que hi ha hagut posterior a la seva pèrdua atès que el seu pare “era molt religiós”. En el seu record, l’Esteve glossa que era una persona “molt participativa” que s’havia dedicat a tenir molins de farina. A més, com a empresari, va ser un dels fundadors de l’escola de Meritxell.
Per la seva banda, la Sílvia Farré guarda un millor record, dins de la desgràcia de perdre el seu pare, del tracte “humà” rebut pel personal d’El Cedre. “Cada dia vam anar tenint notícies per part del metge i la infermera”, valora. El seu pare, resident de Salita, va iniciar un període febril el 4 d’abril passat, motiu pel qual van decidir traslladar-lo a El Cedre, convertit en un segon hospital d’urgència. “El que ens feia patir era que canviaria de cuidadors. Ell era molt d’abraçades i petons”, assenyala. D’ençà de l’ingrés, van poder mantenir diàriament la comunicació amb el seu pare mitjançant les videotrucades. Tot i les dificultats cognitives que tenia per expressar-se, la Sílvia recorda que “ens somreia” a través de la pantalla. Un fet que, malgrat les innovacions tecnològiques, no arriba a ser prou consol. “És molt trist no poder estar aquests darrers moments amb algú a qui estimes”, manifesta.
Amb tot, quan ja estava en fase terminal, van tenir l’oportunitat de veure’l per darrera vegada. “No sabíem si ens reconeixeria anant tan tapats. Vam tenir contacte a través de guants”, afirma. El greuge de no celebrar un comiat és quelcom que també té molt present. “La incineració és tan ràpida que en dos minuts ja has marxat”, diu. Per tot plegat, assevera que “encara no m’he fet a la idea”. “Has d’assimilar que ja no hi és i no n’has estat conscient perquè no l’has vist en dos mesos. És molt estrany”, clou la Sílvia, qui recorda el seu pare com una persona “molt activa i generosa” que va ser gerent d’una empresa d’alimentació i després d’una gestoria d’immobles.
El pare de la Clara Vives també era resident de Salita i va ser traslladat a El Cedre després de realitzar-se una PCR on havia donat positiu. L’intercanvi d’informació va ser fluït amb els professionals sanitaris i van estar al corrent quan al seu pare van traslladar-lo a l’hospital perquè la seva salut havia empitjorat. Allà, previ consentiment familiar, van mantenir-lo a planta en lloc de rebre assistència per part d’un ventilador mecànic. “Volíem que no sofrís i als 90 anys pots rebre més agressió que cura”, sosté la Clara. Durant aquest procés, s’afligeix que el pare “només veia persones disfressades”. “A les videotrucades érem les úniques persones que veia sense mascareta. Ens reconfortava veure’l però ens deixava amb el cor encongit”, afegeix.
Després d’uns dies de reanimació a l’hospital va retornar a El Cedre en presentar indicis de recuperació. No obstant això, al cap d’uns dies la seva salut va agreujar-se de nou. Aquest cop, però, van decidir mantenir-lo a El Cedre perquè “li farien el mateix que a l’hospital”. I no va ser fins al 12 de maig que la Clara va rebre una trucada per anar a visitar-lo al matí, atès que li quedaven hores de vida. “Anava amb doble mascareta, però el vaig abraçar i li vaig fer petons perquè en aquell moment em donava igual si agafava el virus”, comenta. A la tarda el seu pare va morir. Inevitablement, a la seva ment van venir-li remordiments sobre si, quan va esclatar el brot, haurien pogut retirar-lo de la residència per evitar la seva defunció. En qualsevol cas, la Clara posa en valor que durant la trajectòria vital del seu pare sempre va rebre l’escalf del gremi de pastissers, un sector on va entregar-se en cor i ànima des d’Andorra.
La Laura Guitart i les seves germanes, l’Alícia i la Marta, van perdre el seu pare el 5 d’abril passat. “Quan el van ingressar va seguir ferm fins a l’últim minut. A tots ens va fer la impressió que li costaria, però que se’n sortiria”, expressa l’Alícia. “Potser sabia que es trobava a la recta final, però a nosaltres sempre ens transmetia tranquil·litat i confiança”, complementa la Marta. En aquest sentit, la Laura recorda que després de tenir febre, el seu pare va realitzar-se una prova al centre de triatge de l’hospital que no va resultar concloent, motiu pel qual els professionals de la salut van enviar-lo a casa.
“Però en 48 hores va empitjorar molt i va venir una ambulància a buscar-lo. I va ser molt dur perquè no ens van deixar acompanyar-lo a urgències. Aquella va ser l’última vegada que el vam poder veure”, exposa. Dins del trauma, la Laura lamenta no poder realitzar un funeral en condicions. “Van ser deu minuts de veure un taüt i res més que això. Havies de marxar perquè venia una altre família i no ens podíem creuar”, destaca. En la seva memòria, rememora que “era un home molt intel·ligent, molt valent”, que va treballar tota la vida a FEDA com a mecànic electricista.
El pare de l’Stefi Bastús “fins als 88 anys treballava, estava dempeus i tenia la ment de 70 anys”. Malauradament, el 28 de març va perdre la vida a causa del coronavirus. Una setmana abans, el va venir a recollir l’ambulància al seu domicili en tenir dificultats respiratòries. Durant una setmana, els metges van estar lluitant a l’UCI per salvar-li la vida i van comunicar-se diàriament amb la família per seguir el seu estat de salut. Quan la situació ja era irreversible, els van oferir la possibilitat d’anar a veure’l per darrera vegada. “Estava sedat, així que fins a l’últim moment no va patir. M’hauria agradat tenir-lo més temps al meu costat, però si havia de marxar que fos així”, explica l’Stefi.
Això sí, esgrimeix que “el que tenim molt clar és que el vam incinerar, no l’hem enterrat”. “Estem esperant que d’aquí a un mes puguin venir els seus amics i farem un enterrament com pensem es mereix”, precisa. Pel que fa a la figura, recorda que el primer contacte del seu pare amb Andorra va ser a l’agost del 1945 després d’un periple a l’exili. A l’hora de definir-lo, l’Stefi posa en relleu que era un “un treballador incansable, gran pare i marit, molt amic dels seus amics i que sempre intentava ajudar els altres”. Per últim, recalca “el seu sentit de l’humor” i la seva devoció per la música clàssica.
En el cas del Robert Reñé, la pèrdua va ser del seu germà i company de feina. “El 18 de març va agafar la baixa perquè li van diagnosticar una grip. Ningú es pensava que acabaria sent el que va ser”, afirma. A mesura que van anar passant els dies els símptomes van accentuar-se, i el 29 de març va ser ingressat a l’hospital, quelcom que va preocupar la família tenint en compte que formava part de la població de risc. Sobre aquesta qüestió, el Robert recorda que un any abans el seu germà va tenir un problema al cor i des de llavors duia un bypass. Ja dins de la unitat de cures intensives per haver contret el virus, “sembla que va patir algun infart i el va poder superar”.
De totes maneres, la seva esperança de vida no va anar més enllà i els metges van comunicar a la família que podia realitzar una darrera visita per dir-li l’últim adeu. En el cas del Robert, ja no el va tornar a veure perquè ell també va resultar infectat per la Covid-19 i va haver d’aïllar-se. “És una situació molt surrealista, no et creus que estigui passant. En el meu cas la diferència és que jo ho puc explicar”, puntualitza. “El més trist és que no s’ha pogut fer un enterrament com Déu mana”, relata el Robert. “A la Massana era una persona molt estimat perquè feia prop de 29 anys que treballava com a cap de circulació”, clou el germà.

*** Si heu perdut un familiar durant l'epidèmia i el voleu recordar explicant quina ha estat la vostra vivència ens podeu contactar al correu web@diariandorra.ad o al WhatsApp 607 607
 
MINUT DE SILENCI EN MEM`ÒRIA DE LES 51 VÍCTIMES DE COVID-19
Andorra la Vella. Ahir a les dotze del matí es va guardar un minut de silenci en diversos punts del país en record de les 51 víctimes del coronavirus. L’edifici administratiu del Govern, el Consell General, l’hospital, els comuns, el Bisbat d’Urgell, el despatx central de la policia o la Universitat d’Andorra són alguns indrets on es va retre un sentit homenatge als difunts.
Etiquetes
  • #4 angie
    (08/06/20 15:31)

    Q es pot dir, davant de situacions com aquestes???res..no hi han paraules..però sí molts sentiments...d'empatia, d'afegir-nos al vostre  dolor, d'acompanyar-vos animicament..i pensar..qui cregui en Deu..q estan en el paradís!!!i allá tots ens retrobarem!!! Els meus més profons condols per a tots vosaltres!! I si us plau, q no es vençi cap sentiment de remordiment!!!!Jà teniu la vostra tristessa per q a sobre us flageleu en" i si haguessim fet aixó....??" No...per q no es aixi!!!Desgraciadament,per a nosaltres, era la seva hora. Benediccions per a tots!!!

    Respondre
  • #3 CS
    (04/06/20 15:45)

    En primer lloc, manifestar la meva empatia, condol i ànims a tots els familiars dels difunts pel Covid a cada nostra. Però, permeteu-me també, fer arribar els mateixos sentiments, a tots els que han perdut algú al llarg d'aquest confinament.Encara q la causa de la mort hagi estat una altra,han hagut de patir la mateixa brutal sensació de dolor, impotència, aïllament, solitud...

    Respondre
  • #2 Sara
    (04/06/20 12:03)

    El sentiment de impoténcia en aquesta situació és brutal. Només afegir-me a les mostres de condol i anims a tots els familiars.

    Respondre
  • #1 Jp
    (04/06/20 11:47)

    Molts ànims a tots els familiars i un rècord i respecte per els difunts
    DEP

    Respondre
4
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts