x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA

Transfronterers en pandèmia

El col·lectiu de gent que resideix i treballa en països diferents se les ha hagut d’enginyar per conviure amb les restriccions de mobilitat. Ells han estat una de les excepcions de les polítiques de control total de l’Estat sobre el territori.
La frontera hispanoandorrana des de la duana del Principat.

Transfronterers en pandèmia

La frontera hispanoandorrana des de la duana del Principat.

Fernando Galindo
Actualitzada 31/05/2020 a les 06:45
En un context de pandèmia global, els transfronterers han estat una de les excepcions a l’hora de determinar les polítiques per gestionar l’emergència sanitària. Mentre els estats empoderaven la seva figura per tenir més control sobre el seu territori, el col·lectiu ha balancejat a banda i banda de la frontera per poder desenvolupar la seva activitat laboral, acollir-se a prestacions socials o realitzar-se proves mèdiques.
La Mari Carmen Jorquera, de 51 anys, és comptable i ha pogut teletreballar durant els mesos de confinament des de la seva residència, a la Seu d’Urgell. Aquesta circumstància li ha permès fer-se càrrec del seu pare, de 84 anys i amb un grau de dependència del 75% a causa d’una lesió medul·lar. Ateses les fatalitats que s’anaven succeint en residències dels països veïns, va decidir travessar la frontera per emportar-se el seu pare quan van registrar-se els dos primers casos de coronavirus al centre sociosanitari on estava internat. “Ell m’havia trucat perquè estava preocupat. Buscaven la manera d’aïllar la gent però era un caos”, expressa la Mari Carmen, que admet que al ser interrogada a la duana va haver d’utilitzar una mentida piadosa als agents. “Vaig dir que anava a treballar perquè sinó no m’haurien deixat anar a buscar el meu pare”, diu. Ja en el viatge de tornada, amb la documentació corresponent del centre sociosanitari, pare i filla no van tenir cap problema per tornar a la capital alturgellenca.
Dos mesos i mig després d’aquest clandestí episodi, la Mari Carmen només ha hagut de tornar dos cops a Andorra, per realitzar-se la prova del cribratge amb el seu pare. Des de llavors, opina que la seva situació és “ideal” perquè sense la necessitat d’utilitzar els serveis de la residència “hem guanyat en qualitat de vida”. Conscient dels estrictes protocols de reobertura dels centres sociosanitaris, assegura que “retornar-lo ara seria com portar-lo a la presó”. “No pots entrar a la seva habitació i has d’anar amb cita prèvia. Penso que no són condicions de vida”, afirma la Mari Carmen, que desitja, en la mesura del possible, poder continuar teletreballant per tenir el seu pare al costat.
L’Eugènia, de 41 anys (nom fictici) treballa al Punt de Trobada i, com a gran superfície comercial que proveeix productes de primera necessitat, ha agafat el cotxe cada dia per desplaçar-se de la Seu d’Urgell fins als magatzems lauredians. “La situació més diferent és que no hi havia ningú a la carretera. Andorra viu del turisme i semblava un panorama desolador”, descriu. En el seu cas, sosté que malgrat haver passat “por” no ha notat en excés el confinament pel fet d’haver mantingut la seva rutina.
Des de l’empresa, li van proporcionar un justificant “conforme requerien dels meus serveis” per poder ensenyar a la duana. Durant els primers dies per pujar m’aturava la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i després la Policia d’Andorra. Semblava una delinqüent”, ironitza l’Eugènia, que subratlla que va extremar les precaucions al viure a casa amb la seva mare, una persona vulnerable al ser diabètica.
La Sara Andujar, de 37 anys, és auxiliar d’infermeria a Domus Vi Salita i va notar el 3 de març els primers símptomes relacionats amb el virus. “Estàvem a primera línia i vam caure com mosques”, afirma. De seguida es va dirigir a un CAP de la Seu d’Urgell, on li van practicar una radiografia de tòrax. Automàticament, es va posar en contacte amb la seva empresa, que no va dubtar a procedir a la seva baixa mèdica. De totes maneres, comenta que el procés amb el CAP no va ser tan senzill, ja que “ells no em podien diagnosticar com a positiu sense haver-me fer una prova. Em van fer una baixa fiant-se del que jo els estava dient, però ara necessito un informe de la CASS conforme he superat la malaltia”, declara.
En el seu cas, per aïllar-se del marit i del seu fill, va anar-se’n a viure a un altre domicili alturgellenc de la família. “Estar lluny d’ells va ser el més difícil”, reconeix la Sara, que durant un mes va haver de recollir el menjar que li deixava el seu marit a l’ascensor de la seva temporal llar. Així doncs, no va ser fins al 9 d’abril que va rebre l’alta mèdica. Prèviament, però, va haver de pujar a Andorra amb un document que acreditava que anava a fer-se una PCR per verificar que ja era negativa en Covid-19. Des de llavors, assevera que s’ha sentit “més immune” en el procés de reincorporació laboral al geriàtric. “La gent se t’apropa més sabent el que t’ha passat, és com si et veiessin amb menys perill”, reflexiona.
La Dolors Navinés, de 43 anys, forma part de l’equip de l’agència Temporal Quality i des del passat 16 de març treballa a distància. D’aquesta manera, només ha hagut de pujar a Andorra per realitzar-se el doble cribratge. Al primer test va donar negatiu, però a la segona volta –dilluns passat– va donar positiu en IGM i es va espantar. “A la Seu d’Urgell estem en una fase de desconfinament diferent i jo havia sortit al carrer amb els pares i els sogres durant el cap de setmana”, manifesta la Dolors. Aleshores, com que no li donaven hora per realitzar-se una PCR fins dijous passat i tenint en compte que els resultats trigarien a arribar a l’haver-hi un cap de setmana festiu de tres dies, va decidir per compte propi –ensenyant la targeta verda a la duana– acudir a un laboratori privat del Principat, ja que sense aquests resultats –va donar negatiu– no hauria pogut incorporar-se a la feina la setmana vinent ni tampoc sabria si realment va poder contagiar als seus familiars. “Aquí m’he pogut beneficiar com a transfronterera perquè a la Seu d’Urgell no hauria trobat un laboratori privat per fer-me una PCR tan ràpid”, valora.
Pel que fa al David Tarres, que és pintor, s’ha pogut reincorporar a la feina el 4 de maig amb la reobertura del sector de la construcció. “El primer mes va ser d’aturada total i la preocupació era quan tornaríem a pujar, perquè no podíem aguantar gaire més”, exposa el David, que va patir per “estar en els llimbs” al viure i treballar en països diferents. De fet, assegura que li costa assimilar que, per exemple, pugui fer un cafè a la Seu i encara no pugui anar a fer una cervesa a Andorra. “Et xoca perquè fas poc tros en cotxe i el panorama canvia una barbaritat”, exclama.
Menys sort ha tingut la Patri, una auxiliar d’odontologia de 40 anys que ha sigut afectada per una suspensió temporal del contracte laboral a la clínica laurediana on treballa. Afortunadament, ha pogut rebre de manera íntegra les nòmines de març i abril i confia que la retallada de sou la podrà compensar amb la reducció de despeses pels desplaçaments a Andorra. Amb tot, durant aquests mesos de confinament ha hagut de “tirar d’estalvis” perquè, al no poder retirar presencialment cap ingrés de la seva entitat financera andorrana, no ha disposat de prou liquiditat. “Al ser una família monoparental, tinc uns diners que no volia treure perquè els guardava per si el meu fill vol estudiar”, sosté la Patri, que confessa que al principi quan van tancar les fronteres “vaig tenir por”. “Fins que no van regular els ERTO em vaig espantar molt perquè si a casa meva no entra un sou ens n’anem al carrer”, recorda. En qualsevol cas, ara es mostra tranquil·la perquè “al juliol començaré a treballar”.
 
LES PRESTACIONS QUE OFEREIXEN AFERS SOCIALS I LA SEU D'URGELL
A l’hora de sol·licitar ajuts, els transfronterers expressen els seus neguits sobre les prestacions a les quals poden adherir-se pel fet de residir i treballar en països diferents. En aquest sentit, el ministre d’Afers Socials, Víctor Filloy, comenta que, en el marc de la Covid-19, hi ha hagut dos prestacions que també s’han fet extensibles per a aquest col·lectiu: el permís retribuït per tenir cura de fills menors de 14 anys i els ERTO. “No hem mirat el criteri de residència, els hem tractat igual que els nacionals perquè són gent que dona un servei molt important al país”, diu Filloy, que recorda que també han participat en el cribratge nacional. Per la seva banda, la regidora de Treball Fronterer a la Seu d’Urgell, Carme Espuga, afirma que en el primer esborrany dels ERTO del Govern andorrà no figuraven els transfronterers i que ells van intercedir perquè també hi apareguessin. A més, Espuga remarca que des del consistori treuran una convocatòria d’ajuts excepcionals per a la gent que està aturada (250 euros), per als afectats com per als que estan patint un ERTO (100 euros) i per als que han sigut acomiadats (400 euros). “Ens preocupava que quedessin fora dels ajuts. Ara està tenint el mateix reconeixement un transfronterer que un nacional”, destaca Espuga.
Etiquetes
Veure’n més
23
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts