x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Josep Majoral, Terceravia+UL+Independents

Sense baixar del cavall

Sense baixar del cavall

Sense baixar del cavall

Sense baixar del cavall

Jordi Planellas
Actualitzada 11/12/2019 a les 13:54
L’entrada en política de Josep Majoral (Sant Julià de Lòria, 1976) és fruit d’una visió. O quelcom de similar. En tot cas, la imatge de Josep Pintat –amb qui la família manté amistat– assegut a la taula de casa seva explicant-li la seva idea de país. La primera reacció de Majoral va ser la de respondre: “Però si jo no hi entenc res, de política.” Però va seguir el consell del veterà polític lauredià i es va inscriure a Unió Laurediana, va començar a trepitjar reunions i comissions per confegir el programa electoral i un dia, a penes un any després d’aquella trobada amb Pintat, el van empènyer cap a una llista. Era el 2004. “Anava de número nou, però vaig entrar, just, molt just.” Des d’aleshores no ha baixat del carro –o del cavall, animal que el fascina– i ha portat una activitat política continuada, al comú primer i al Consell General des del 2015. “Ara ja soc dels polítics vells.” Què li dona la política? “Aportar, no criticar per criticar, i si no estigués en política no tindria la mateixa visió interna del país.” Majoral és un producte pirinenc. L’àvia materna és de cal Mitjavila de Fontaneda i l’avi, de Castellar de Tost, un refugiat de la guerra civil. La branca paterna és espanyola: va ser el pare qui va recalar a Andorra, tot sol i amb només catorze anys. Fill de vídua, als vuit anys es va haver de posar a treballar i en arribar a les valls va començar a fer de lampista, un ofici en què va progressar fins tenir empresa pròpia. Un dia, fa vint anys, va decidir fer de pagès, explotant una propietat llogada, a Aixàs. En aquella granja una mica allunyada va transcórrer la infantesa del candidat i la germana petita. Apuntava maneres: com que li feia una mandra tremenda pujar cada matí per la carretera de la Rabassa per anar a escola, va prometre a la mare que un dia seria “alcalde” i instal·laria unes escales mecàniques “com les de Pyrénées”. Va ser una infantesa tranquil·la i una mica aïllada, al mas. Una Arcàdia que va acabar sobtadament perquè als tretze anys el van enviar cap a un internat, a França. Es va trobar amb “una realitat difícil de gestionar” des del primer dia: en arribar a l’estació de tren de Perpinyà li van robar els diners: ja era el vespre i encara havia d’agafar un taxi fins a l’internat, a uns quants quilòmetres. Desemparat i sense quartos a la butxaca, va tenir la sort de trobar un taxista amb bona voluntat. “Al final, tot allò, tot aquest temps sol, va ser endreçador, una guia per enfrontar-me al futur.” Després de sis anys a Perpinyà –“els últims van ser bons: sent un dels grans ja podies gastar tu les bromes pesades als petits”– va passar-ne quatre més a Brive-la-Gallarde, localitat entre Tolosa i Llemotges, on va cursar estudis de tècnic superior en energies. “Les lletres no eren el meu fort, soc més científic, de les branques tècniques, i potser va influir que el pare fos del sector.” Era ja la vida del jove que acumula anècdotes per no ser ara explicades en veu alta, vivint independent i amb cotxe per anar amunt i avall al seu aire. Acabats els estudis, li va aparèixer al camí una bona oferta de feina, a París. Temptadora. S’ho va rumiar. Que es decidís per no acceptar-la i tornar a casa “no sé si va ser tant per amor a Andor­ra com per no estar tan lluny de la família”. París bien vale una misa i una visita de cap de setmana, es va dir, però viure-hi ja eren paraules majors. “Potser no vaig tenir ànsies de fer un tall tan gran i començar l’aventura.” En tot cas, el 2001, amb el títol sota el braç, es va tornar a plantar al Principat i va començar a treballar en un despatx d’enginyeria, fins que el 2007 en va obrir un de propi. La professió el va portar a col·laborar amb Jean Nouvel, en el projecte de la Querola i algun altre. Es confessa enlluernat per la figura de l’arquitecte francès: “Són gent diferent, tenen quelcom de diferent de la resta, fan coses de les que els altres no som capaços.”
Etiquetes
5
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts