Primer pas amb ganes de futur

Comencem per la curiositat purament anecdòtica: Santiago González és el segon nascut a la província de Lugo –amb Jordi Balsa, per Ordino– que encapçala una llista de terceravia. El candidat encampadà, el 1988, al municipi de Quiroga. Però els primers passos ja els va fer a les valls perquè a penes tenia set mesos quan la família s’hi va establir definitivament: el pare, que va muntar una empresa al sector de la construcció, ja feia un temps que anava i venia pel miler de quilòmetres que separen Andorra i Galícia. González es va criar a les Bons, sota l’ala protectora de Teresa González, una altra gallega establerta al país des del principi dels temps, que ha convertit el petit bar que regenta –es diu Lugo, per descomptat– en un dels centres neuràlgics de l’Encamp més quotidià. Quan l’avui candidat tenia 15 anys, però, la família es va traslladar cap a la part baixa del poble.

González es presenta com un home lligat a la cultura de base, a “l’ambient de germanor que hi ha al poble, no us ho podeu imaginar”, especialment en moments com la festa major –“que és la de la gent del poble”, puntualitza– i, sobretot, el Carnaval: “L’he viscut sempre a tope, com tots els encampadans.” Durant uns quants anys, formant part de la comissió de festes, “que fa un treball cultural molt important, recuperant tradicions que fan més gran el poble”, assegura.

D’adolescent va començar a tocar la guitarra. Inicialment “per lligar”, admet, però després l’interès es va desbordar i va acabar muntant una banda –rock callejero–, Kuajada, amb la qual van enregistrar uns quants temes a l’estudi de Santi Casas. L’afició prossegueix i ara fa classes amb Carlos Lozano (de Persefone) i assaja amb nova banda, amb la qual planeja debutar en no gaire temps.

Els anys de joventut tenen també un vessant esportiu: va jugar al VPC de rugbi fins als divuit anys i fins i tot es va escolar en un partit de la selecció, encara que amistós, puntualitza, contra la Santboiana. La muntanya, el futbol –ja fa anys que segueix el Futbol Club Andorra, diu– i les motos completen la part més activa.

La vida professional –després de passar per les aules de l’escola espanyola d’Encamp i el Sant Ermengol– va començar amb la dedicació al quiromassatge i l’osteopatia. Als vint-i-cinc anys, explica, estava ja gestionant un centre termal a Escaldes. Però se li va fer rutinari, necessitava un canvi. “A mi des de ben petit m’havien atret els uniformes. Veia un agent de circulació i me’l quedava mirant.” Per tant, quan es van oferir places al servei de Circulació d’Andorra la Vella s’hi va presentar, va passar l’edicte i aquí continua. “M’agrada estar al carrer, gestionar els conflictes; m’agrada fer educació viària a les escoles, és una feina amb un ventall molt gran d’activitats, cada dia tenim més competències.” No tot és multar els conductors, fan moltes tasques que no es veuen. “Soc sociable, m’agrada ajudar la gent.” I li fa ràbia, aprofita per escolar, l’hàbit patern d’espantar la canalla amenaçant-los que si es porten malament se’ls endurà un policia. “És contraproduent, perquè si un dia necessiten ajuda no recorreran a nosaltres.”

El candidat de terceravia va seguir el camí transitat per molts altres i l’activisme social i cultural a la parròquia el va encaminar cap a la política. Fa uns anys es va apropar a UP [Units pel Progrés], es va interessar per les seves propostes, va anar a alguna reunió, “però vaig descobrir que hi havia algunes coses que no m’agradaven, així que me’n vaig desconnectar”. L’últim mandat el va seguir des de fora, però ja les generals passades l’Olga Martínez –segona de la llista a les comunals– va començar a estirar per ell. “Coincidíem en molts aspectes i m’hi vaig decidir.” Amb ganes de futur: “S’ha de començar al comú, però m’agradaria arribar un dia al Consell, un cop tingui experiència, i optar a legislar el país d’una altra manera.”