Desentranyar els arguments

David Rios (Vilanova i la Geltrú, 1971) era d’aquells mar­recs que així que li queia qualsevol maquinària de l’espècie que fos a les mans l’havia necessàriament d’esventrar per veure què la posava en marxa. Algun clatellot, és clar, li va caure. Presagiava, és clar, que acabaria dedicant-se a un ofici que tingués a veure amb la tècnica i, efectivament, es va convertir en enginyer informàtic. Aquesta pràctica a desentranyar el funcionament de les coses potser li va aportar la paciència que creu que s’ha d’aplicar al debat públic. “Sempre he defensat les idees de manera cordial, sense cap enfrontament”, diu.

Els Rios van arribar al país amb un fill a penes amb deu mesos –en David, el gran de tres germans– procedents del Garraf. El pare, Agustí, un fuster i pintor amateur que va acabar fent classes durant anys a l’escola d’art encampadana. La mare, Maria Alberta –la Berta del Sant Ermengol per a unes quantes genera­cions–, va treballar primer a recepció i després com a auxiliar de preescolar. El periple educatiu de l’avui candidat socialdemòcrata es va iniciar a l’escola espa­nyola d’Encamp per continuar pel centre on treballava la mare i arribar a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va llicenciar el 1994, l’època en què començava Internet, recorda, i la informàtica tenia un aire artesanal. Endinsat en la tecnologia, confessa no haver sentit mai cap vel·leïtat artística, cap talent heretat del pare.

A casa de nou i amb el títol sota el braç, es va incorporar al Sant Ermengol, com a docent i per fer-se càrrec del sistema informàtic del centre. Sis anys s’hi va estar. “Però a l’ensenyament perdia pistonada, no estava en contacte amb el món professional.” Va entrar al ministeri d’Educació per ser cap de l’àrea d’Informàtica a l’Escola i Tecnologies Aplicades a la Pedagogia, és a dir, formant formadors. Sis anys més, abans de canviar de manera bastant radical d’objectiu: va saltar al servei de Tràmits de Govern per fer-hi una anàlisi d’optimització.

Amb la línia recta professional es va creuar la perpendicular de la política i el 2013 esdevé conseller general i, amb l’escissió d’SDP, president del grup parlamentari socialdemòcrata. Al partit s’havia afiliat el 2008. Arrossegat per dues forces contràries: l’amistat que des de les aules el lliga amb Pere López i la convicció que l’executiu d’Albert Pintat no anava per bon camí. Les tasques sindicals –era president de l’Associació del Personal Adscrit a l’Administració General (Apaag)– no li van semblar prou: “Jo soc d’idees i de buscar el lloc des d’on defensar-les, per això estic en política.” Defensar-les de manera cordial, puntualitza, buscant arguments i no confrontació.

El cos a cos, si més no durant l’etapa més jove, se’l va reservar per a l’esport: va jugar a futbol americà amb els Eagles de Vilafranca. “És un esport espectacular, molt d’equip” i amb el que a banda va sentir una gran cohesió social. Una lesió ho va estroncar. “Són etapes a la vida”, es resigna. Però sense deixar l’esport de banda: a Andorra va redescobrir la muntanya i es va llançar a conquerir l’Aneto amb esquís, alguns 3.000 dels Pirineus i algun cim dels Alps. Ara, recentment, ha descobert l’escalada, amb el Club Pirinenc. “Quan escales no penses en res que no sigui no caure.”

Quan no s’enfila cap a les altures, però, també té aficions arran de terra: a una comprensible tirada per la ciència-ficció –en literatura i en cine: es confessa fan de Blade Runner– s’afegeix la col·lecció de màquines de càlcul antigues de tot tipus i procedències; de fet, li interessa qualsevol regla de càlcul, qualsevol eina. En té algunes de més d’un segle d’antiguitat. Novament, la fascinació pels engranatges i allò que posa en marxa el món.