Decrets de família

La família que vota unida roman unida. Podria ser la divisa dels Mas de cal Martí de les Bons, “una de les famílies més antigues” de la parròquia, recalca Laura Mas, cap de la llista demòcrata i descendent d’una d’aquelles estirps històricament lligades a la cosa pública. “Tinc al cap la imatge del padrí assegut a casa, a la butaca, i la família reunida al seu voltant per decidir qüestions polítiques: cap a on votar o com tirar endavant un projecte.” Una imatge “de consens familiar que porto endins i que vull transmetre a les meves filles”. Una imatge, també, hi afegeix, molt poc habitual en aquests temps de dissonàncies i desacords.

Va néixer el 1982, no cal dir que a Encamp, on va viure “una infantesa molt viscuda, molt arrelada”, envoltada d’oncles i cosins. Amb la colla jugava al carrer, a la natura, recollia mores, contemplava les vaques pasturant. “Vivia l’essència del país: la ramaderia, el tabac.” Unes vivències que també confia transmetre a les petites, a les que el padrí porta de la mà a veure els cavalls, a alimentar les gallines.

La política, dèiem, la porta a l’ADN. “Sempre m’ha interessat, sempre he estat molt inquieta en aquest aspecte, sempre recordo haver preguntat al pare quan tornava de les reunions.” Les campanyes, el porta a porta, el pare amunt i avall carregat de papers, tot això forma part del seu dia a dia des de sempre. “En canvi, mira, el meu germà ho ha viscut igual que jo i tot i que li interessa, ha preferit sempre estar en segona línia.” De manera efectiva, va començar apropant-se als liberals i el 2007 ja es va adscriure a UP, amb Pere Torres, des de la creació. Els últims quatre anys ha estat consellera d’Infraestructures i Circulació, un càrrec pel qual va deixar Gasopas, on havia estat al consell d’administració durant dos anys i presidenta els dos següents. Ara que ha acceptat encapçalar la llista la família l’empeny, diu, amb un consell senzill: “Toca sempre de peus a ter­ra, fes les coses com si les fessis per a tu mateixa i sigues sempre molt sincera.” La decisió final va ser seva, és clar, però li va costar “tres dies de no dormir i tres quilos.” Podria haver estat a l’estiu i hauria estat l’operació biquini perfecta, bromeja.

La seva formació va començar a les aules de l’escola francesa, per continuar al Lycée, on va obtenir una diplomatura en gestió de pimes. “M’hauria agradat ser llevadora, no sabria dir per què, m’havia atret des de petita”, confessa. No va iniciar aquesta via, però sí que va seguir cursos de quiromassatge i massatge esportiu. Encara que finalment no hagi exercit, perquè la vida professional la va encaminar ben diferent: va estar al Servei de Telecomunicacions abans d’incorporar-se, el 2010, a Andbank, com a coordinadora de l’àrea Banca País.

Es defineix com una dona “extremament inquieta”, situació que sempre l’ha portat a practicar esport: ha provat el rugbi, l’atletisme i, per descomptat, l’esquí i el randonnée. Tot i que ara, és clar, disposa d’un temps més que escurçat per dedicar-se a qualsevol afició. El temps lliure ha de ser per a les dues petites, que en aquesta època tenen una idea més o menys aproximada del que passa: “Que la mama ha de treballar molt perquè s’ha presentat a un concurs i potser guanya o potser perd, però no passa res.”