Candidats amb estil

Dia -6. Continuem amb aquest bestiari que pretén mostrar-vos les diferents maneres de fer campanya. Per al menú d’avui, posats a retratar actes sense interacció amb els electors, us proposo fixar-nos en els articles d’opinió escrits pels candidats o pels seus companys de fatigues. Podria haver fet un estudi exhaustiu de tots els mitjans però entre que tinc poc espai, que el rigor periodístic està sobrevalorat i que em ve molt de gust fer-li fort la pilota al mitjà que m’infla de zeros el compte bancari em limitaré a aquells articles publicats al Diari durant la campanya o els dies immediatament anteriors. L’objectiu? Mirar de determinar si, en cas de derrota, poden trobar refugi en el món de les lletres i fer ombra als nostres Gálvez, Villarós o Rubios i pronosticar quin estil se’ls adiu més. Comencem per Rosa Gili, que ahir publicava Tribuna en aquesta santa casa. El gènere de Gili és clarament l’autobiogràfic. Es mou amb comoditat en l’autoficció i en totes les narratives del jo (i el jo i el jo), en la redacció en primera persona, repassant el seu currículum, el seu compromís, la seva il·lusióóóóóó, citant-se a si mateixa... En qualsevol cas, preferible al fet que hagués parlat d’ella en tercera persona (no parleu mai de vosaltres en tercera persona, si us plau!). Al suplent de luxe de la llista de Gili, en canvi, el veig més entre el teatre de guerrilla i la metàfora excessiva. Ell no parla del jo, ell se centra en el tu. I quan el tu és el candidat rival, Miquel Aleix, no hi ha qualificació, comparació, metàfora o personificació de més: Goya relaciona Aleix amb la gent de poder, amb els senyors amb dret d’hoste i cavalcada, amb els retrògrads, amb l’Astèrix, amb els dinosaures, amb els sudistes, amb Tancredi. KO per saturació. Passem a coses més amables. A la novel·la rosa, per exemple. Aquest és el gènere practicat per Carles Torralba, que ens dibuixa un món (parroquial) meravellós, on tot és idíl·liiiiic, on no hi ha problemeeeeees, on sonen els violins a tothoraaaaa... Aix... com molem! Que bons que som! Nino Marot, en canvi, és un altre rotllo. Zero subtileses. Ell representa l’estil purament administratiu: copio i enganxo per aquí el programa i avall, tu, que estem en campanya. Tanmateix, té punts de geni creatiu: el meu fragment preferit és quan diu que ells mai no faran allò que precisament ell està fent en aquella frase. Sublim! I acabem amb dos altres fora de sèrie. D’una banda, David Rios, que va tan sobrat que es mou entre diferents gèneres: l’èpic (David contra Goliat, titula el paio... Quina metàfora!), el diari de campanya (David, per cert, si no respons amb entusiasme a totes les entrevistes, tampoc no passa res, eh!) i l’assaig (després de parlar de les xarxes socials, parla de les “xarxes presencials del carrer”. Quin nivell, Rios Rius!). Llàstima que també toqui força bé el propagandístic, tancant l’article amb el seu lema de campanya. Ningú no és perfecte. I acabem amb el meu preferit. El rei del surrealisme: Carles En-seeeeeeee-ñat, algú capaç d’escriure el subtítol “Facilitar l’accés a l’alcohol als joves és una conducta gravíssima”, mentre el seu partit convida els joves a copes durant la campanya. Simplement brillant!