x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Enric Dolsa, X, Ordino

Tot un home

Tot un home

Tot un home

Tot un home

Jordi Planellas
Actualitzada 09/12/2019 a les 17:38
Ja ens perdonaria Tom Wolfe el préstec sense permís, però és que aquell Charlie Croker que retrata a Tot un home, el magnat un pèl fatxenda i desimbolt, l’estereotip de self made man enfilat des del no-res no se’ns desempallega del cap. Mirin si hi ha paral·lelismes que el personatge de novel·la posseeix una plantació a Georgia mentre que el nostre Croker explota una enorme finca a la República Dominicana des d’on exporta fruita a Rússia. “Jo vinc d’una de les cases més pobres d’Ordino”, etziba per començar. Nascut a Arans el 1954, els pares es van traslladar al poble d’Ordino quan els quatre fills eren petits perquè poguessin anar a l’escola. Van ser masovers a cal Nicolau i el pare va treballar durant 14 anys per als de casa Rossell, home de confiança de Joaquim de Riba Cassany –el marquesito– i Maria Lluïsa. Ella, que “no es feia amb ningú”, tractava molt bé el jove Enric. Era l’Ordino molt agrícola on no hi havia més cotxes que” el del forner, el del Pepet i el Vila” i on “tots eren pagesos, uns amb propietats i d’altres, com nosaltres, fent de masovers o llogaters”. Dolsa va passar per les aules del Sant Ermengol i l’institut, fins a COU. I aquí va quedar tallada la seva formació perquè enviar el fill a Tolosa o Barcelona no entrava dins dels possibles de la família. Així que va començar a treballar, i als 21 anys entrava al cos de policia. Però no s’hi estaria més que tres anys perquè li va arribar una oferta que li canviaria la vida: Antoine Pérez, “propietari aleshores del grup més important d’Andorra”, li va oferir que s’encarregués de la seguretat dels seus establiments. Després d’enviar-lo a París perquè completés la formació necessària. Per a ell va treballar fins que va morir, i al febrer del 1982 va muntar la primera empresa, Vallsegur. “Aleshores érem sis persones i avui en dia dins del grup n’hi ha 750”. Per què un home de negocis potent va dipositar tanta confiança en un jove sense massa experiència? “No ho sé. Es va assabentar del meu nom, em va cridar, em va demanar si volia treballar per a ell, vam col·laborar, i es va crear una gran relació d’amistat”. És el seu model: “També era algú que venia del no-res i va fer un imperi; no com jo, que tinc quatre mandangues”. Cal trepitjar caps per muntar un entrellat empresarial com el seu, que s’estén pel sector de la neteja, la immobiliària i els forns i cafeteries, a banda de l’explotació dominicana? “Que jo sàpiga no n’he trepitjat cap; el que he fet és anar picant molta pedra”. Ara que està a l’altra banda, la dels que tenen, se’n recorda de quan no tenia? “Sempre que he pogut, he ajudat la gent, amb discreció, i diria que tinc més amics que enemics”. L’entrada en política va ser primerenca, de la mà d’Arturo Coma (pare de l’avui consellera general Berna Coma): va fer campanya amb ell per adonar-se, el dia 12 de desembre, quan es votava, que no tenia dret a vot perquè no havia fet encara els 21. Ell hi entrava, però a casa mai no se n’havia parlat massa. “En aquell temps devien ser 73 o 74 electors a Ordino i parlar de política era anar a favor o en contra d’algú”. El camí a partir d’aquí és llarg, amb punts controvertits, com la imatge d’haver estat l’únic conseller que votés en contra de la Constitució. “No. No és cert i aclarim-ho”, avisa. Per explicar a continuació que “jo estava en contra de reformar el sistema electoral, i per això ens vam trobar la nit anterior disset consellers; jo considerava que havia entrat amb un sistema electoral i no era ningú per canviar-lo; havia de ser el poble a través d’un referèndum”. A la sessió de l’endemà els que havien d’abstenir-se no ho van fer, diu, sinó que el van deixar sol. “Però jo no vaig votar contra la Constitució, no tenia res en contra”.A les actes del Consell, per cert, algun cop ha quedat recollit el nom amb què el coneixen al poble: el Cucut. Herència de família: el padrí havia comprat l’era de cal Cucut de la Massana i quan s’enfilava al sostre per fer-hi reparacions, la sorna del poble deia “ahí està el cucut, reparant el niu”. L’avi i el pare s’emprenyaven, “però jo ho porto amb honor, com un títol nobiliari”.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts