Declalàndia

Dia -7. El començo enfurismat. He vist a Twitter vídeos de la visita d’Unió per Escaldes-Engordany a la llar dels jubilats i em vull morir. Em toca fer sàtira de la campanya electoral menys apassionant de l’univers i un acte que m’hauria permès omplir quaranta-quatre contracròniques seguides, amb les candidates liberals en mode Iceta i Don’t stop me now, i va i me’l salto… Em poso en contacte amb el cap de comunicació dels liberals per transmetre-li el meu odi etern–això s’avisa, tio!– i no m’estic d’amenaçar-lo: dissabte vinent, al partit del Morabanc, vindré amb un peluix de dos metres i quan diguis pel micro que els llencem a la pista, miraré de donar-te de ple! Prou ja! Quedes avisat! Em convenço després que el periodisme em reclama per a missions més pedagògiques i em concentro a explicar-vos, amics extraterrestres, un tipus d’acte electoral més. Avui és el torn de l’acte que ha acabat quasi monopolitzant la comunicació dels partits. Senyores i senyors, electores i electors, abstencionistes, gent que poseu xoriço dins dels sobres, amb tots vostès, la Decla. Va, us explico de què va. La mecànica és molt senzilla. I sempre sempre sempre és la mateixa. Tant és el partit. Tant és la parròquia. Arriba un correu electrònic a la redacció: el partit x convoca els mitjans a un lloc concret. Un cop allà, hi ha dues opcions: que només hi vagi la tele o que hi vagin també altres mitjans. Tant hi fa, però, perquè l’acte no començarà fins que arribi la tele, perquè això és l’únic que sembla interessar a les candidatures: sortir a la tele. L’operador de càmera obre el focus, diu que endavant, i el candidat recita dos o tres punts del programa. Si va d’urbanisme, ho faran davant d’un carrer. Si va de gestió pública, davant de l’edifici del Comú. (només ahir, vam tenir candidats-estaquirots de terceravia recitant al pont de la Margineda o al cementiri d’Ordino, socialdemòcrates davant d’un attrezzo de barri o a un skate park, demòcrates-liberals a una plaça... Tots fent el mateix.) Tres minuts després, el candidat que ha fet la declaració comença a passejar, a fer veure que parla amb el seu equip o amb electors… però és tot teatre. Farciment per fer veure que no es limiten a passar titulars insulsos, que bona part de la campanya només es basa a recitar declaracions. L’operador de càmera diu que ja en té prou. S’acaba el teatre. El candidat i la tele s’esvaeixen. Fins l’endemà, que tornaran a començar. Ai, sí, que això d’avui no fa gràcia. Reclamacions al cap de comunicació dels liberals. Ens veiem dissabte!