x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Olga Molné, CC+DA + L'A

Sense despentinar-se

Sense despentinar-se

Sense despentinar-se

Sense despentinar-se

Actualitzada 09/12/2019 a les 17:31
Lluís Molné, pare de la candidata massanenca, va tastar l’adrenalina de la competició pura i dura després de participar en tres Jocs Olímpics (Oslo, el 1952; Cortina d’Ampezzo, el 1956 i Squaw Valley, el 1960). I per descomptat que amb un esquiador d’alt nivell a casa, la filla –les dues filles– aprendria a lliscar pista avall des de ben petita. Però precisament conèixer tan bé l’exigència i dedicació exclusiva de l’alta competició va evitar que les filles s’ho prenguessin massa a la valenta, això de l’esquí. Potser Olga Molné (La Massana, 1974) es va quedar amb les ganes. Potser no. Però ara que veu que les circumstàncies li ofereixen aquesta victòria que assolirà sense despentinar-se, sense l’oportunitat de batallar, assegura sentir-se decebuda. Cosa que no vol dir, matisa, que ja des d’abans d’entrar en matèria no veiés la campanya amb una certa ansietat, emoció que intenta controlar amb llargues caminades. La cònsol virtual procedeix d’una família de llarga tradició política: l’avi, Francesc Molné, va ingressar a la llista de síndics del segle XIX; el pare va tenir també responsabilitats en la cosa pública, a banda d’estar als fonaments del Comitè Olímpic Andorrà i a la nòmina de familiars amb altes responsabilitats hi ha l’excap de Govern Marc Forné. Així que la política, però també la història, “han bressolat” la seva infantesa: les mítiques històries de l’hostal Palanques durant la Segona Guerra Mundial, amb l’anar i venir de refugiats i agents de la Gestapo, la de les portes del darrere obertes perquè hi entressin hostes tan especials quan arribaven de matinada, històries que per a la resta tenen ressons literaris són per a ella l’anecdotari explicat en família. Aquella Andorra del passat ha agafat una coloració romàntica al seu imaginari, “la idea de la borrufa entrant per la xemeneia: devien ser feliços malgrat les dificultats”. Quan ho expressa en veu alta el pare etziba un “no saps el que dius”. En tot cas, la seva sí que va ser una infantesa tranquil·la, a la casa que veu des del despatx al comú o a la botiga –material esportiu, per descomptat, a l’avinguda Meritxell d’Andorra la Vella– on ella i sa germana ajudaven quan no convertien en pati de jocs. Una infantesa pujant a la borda els caps de setmana i pensant que es faria veterinària –“sóc una animalista”, declara: ara té un gos i dos hàmsters–. La il·lusió no obstant es va quedar pel camí, sense que sàpiga ben bé per què: arribat el moment de triar de debò, es va decantar pel Dret. Havent passat per l’escola francesa i el Lycée, els anys universitaris la van dirigir cap a Tolosa: va ser la descoberta de la ciutat i l’anonimat que comporta: el que més va sorprendre en arribar a aquella noia crescuda en un lloc on tothom se saluda cada dia. Finalment, un Erasmus a Barcelona. No va sentir, assegura, la temptació de quedar-se per aquells mons, així que en obtenir el títol va córrer de nou cap a casa. Per començar, els Forné li van obrir les portes del despatx. Més que això, la van embolcallar literalment: va jurar com a advocada amb la toga prestada de l’excap de Govern. “Imagineu-vos, encara era més menudeta que ara i ell és tot corpulent: em sortia roba per tot arreu.” Un parell d’anys més tard, el 2001, obria el seu propi gabinet, al carrer Callaueta, on va treballar fins que el 2011 va accedir al comú, primer com a consellera d’Urbanisme i, des del mes de març passat, com a cònsol menor, en substitució de Raül Ferré, qui es va presentar a les passades generals. Tot i la intensa relació de la família amb la política, qui realment la va arrossegar a l’acció va ser David Baró. “Érem amics de la infància, així que ens coneixem des de sempre i tinc molta confiança en ell personalment”, explica. “Potser amb un altre no m’hi hagués decidit”. I què en va opinar la família? “Sempre s’han mostrat molt protectors, així que si els pares ens poguessin tenir a casa i no exposades a primera línia, ho haurien preferit”. Però havent de combregar amb la decisió, sempre li han ofert suport i ànims. Així que sent l’alè de tot aquest clan que un cop l’any si més no intenten muntar-se unes petites vacances plegats, un grup heterogeni de sis a noranta-tres anys (els del pare). “Semblem la família Von Trapp”, riu. Sense cantar.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts